|
|
|
|
|
|
|
Manual de Live Systems Projecte Live Systems <debian-live@lists.debian.org> |
Rights: Copyright: Copyright (C) 2006-2014 Live Systems Project
License: Aquest programa és un programari lliure: es pot redistribuir i/o modificar sota els termes de la Llicència Pública General de la GNU com és publicada per la Free Software Foundation, ja sigui la versió 3 de la Llicència, o (si ho preferiu) qualsevol versió posterior.
Aquest programa es distribueix amb l'esperança que sigui útil, però sense cap garantia, fins i tot sense la garantia implícita de COMERCIALITZACIÓ o ADEQUACIÓ PER A PROPÒSITS DETERMINATS. Vegeu la Llicència General Pública de la GNU per a més detalls.
Haurieu de rebre una còpia de la Llicència Pública General de la GNU amb aquest programa. Si no és així, consulteu http://www.gnu.org/licenses/.
El text complet de la Llicència Pública General de la GNU es pot trobar a /usr/share/common-licenses/GPL-3.
Aquest manual serveix com a punt d'accés únic a tota la documentació relacionada amb el Live Systems Project i en particular s'aplica al programari produït pel projecte per a la versió Debian 8.0 "jessie". Una versió actualitzada es pot trobar sempre a ‹http://live-systems.org/›
Si bé live-manual es centra principalment en ajudar a construir un sistema viu i no en temes dels usuaris finals, un usuari final pot trobar informació útil en aquestes seccions: Conceptes bàsics abasta la descàrrega d'imatges prefabricades i la preparació de les imatges per a ser arrencades des dels dispositius o la xarxa, ja sigui utilitzant el servei de construcció d'imatges web o executant live-build directament en el sistema. Personalització dels comportaments en temps d'execució descriu algunes de les opcions que es poden especificar durant l'arrencada del sistema, com ara la selecció de la disposició del teclat, la configuració regional i l'ús de la persistència.
Algunes de les ordres esmentades en el text s'han d'executar amb privilegis de superusuari que es poden obtenir esdevenint l'usuari root amb su o mitjançant l'ús de sudo. Per a distingir entre les ordres que poden ser executades per un usuari sense privilegis i aquelles que requereixen privilegis de superusuari, s'anteposa $ o # respectivament. Aquest símbol no és part de l'ordre.
Si bé creiem que tot el que hi ha en aquest manual és important, si més no, per a alguns dels nostres usuaris, ens adonem que hi ha una gran quantitat de material per a cobrir i que és possible que es vulgui experimentar l'èxit amb el programari aviat, abans d'aprofundir en els detalls. Per tant, us recomanem llegir en el següent ordre.
En primer lloc, llegir aquest capítol, Sobre aquest manual, des del principi i acabant amb els Termes. A continuació, saltar als tres tutorials abans dels Exemples, secció pensada per a ensenyar com fer la construcció d'una imatge i alguns aspectes bàsics de la personalització. Llegir en primer lloc Ús dels exemples seguit pel Tutorial 1: Una imatge per defecte, Tutorial 2: Una utilitat de navegador web i finalment, Tutorial 3: Una image personalitzada. Al final d'aquests tutorials, es tindrà una idea del que es pot fer amb els sistemes en viu.
Us animem a tornar i a fer un estudi del manual en profunditat, la propera lectura pot ser Conceptes bàsics, fregant o saltant Construir una imatge netboot, i acabant amb la lectura de la Visió general de la personalització i els capítols que segueixen. En aquest punt, esperem que estigueu ben emocionats pel que es pot fer amb els sistemes en viu i motivats per llegir la resta del manual, de principi a fi.
Llistat d'autors (en ordre alfabètic)
Aquest manual està pensat com un projecte comunitari i totes les propostes per a millorar-lo i les contribucions són molt benvingudes. Veure la secció Contribuir al projecte per a obtenir informació detallada sobre com obtenir la clau i fer bons commits.
Per tal de realitzar canvis en el manual anglès s'ha d'editar els fitxers adequats a manual/en/ però abans de presentar una contribució, s'ha de previsualitzar el treball. Per a previsualitzar el live-manual, assegurar-se que s'han instal·lat els paquets necessaris per a la seva construcció mitjançant l'execució de:
# apt-get install make po4a ruby ruby-nokogiri sisu-complete
Es pot crear el live-manual des del directori de nivell superior del arbre Git mitjançant l'execució de:
$ make build
Tenint en compte que es necessita un cert temps per construir el manual en tots els idiomes suportats, els autors poden utilitzar un dels mètodes abreujats per fer revisions ràpides de la nova documentació que han afegit al manual en anglès. Amb PROOF=1 es construeix live-manual en format html, però sense els fitxers html segmentats, i amb PROOF=2 es construeix live-manual en format pdf, però només el retrat A4 i carta. És per això que amb l'ús de qualsevol de les possibilitats PROOF= es pot estalviar una quantitat considerable de temps, per exemple:
$ make build PROOF=1
Quan es revisa una de les traduccions, és possible construir un sol idioma mitjançant l'execució de, per exemple:
$ make build LANGUAGES=de
També es possible crear per tipus de document, per exemple:
$ make build FORMATS=pdf
O combinar tot dos, per exemple:
$ make build LANGUAGES=de FORMATS=html
Després de revisar el treball i assegurar-se que tot està bé, no fer un make commit a menys que s'actualitzin les traduccions al mateix temps, i en aquest cas, no barrejar els canvis al manual anglès i les traduccions en el mateix commit, fer-ne un altre separat per a cada canvi. Veure la secció Traducció per a més detalls.
Per a traduir live-manual, seguir aquests passos, depenent de si s'està començant una traducció des de zero o si es segueix treballant en una ja existent:
Després d'executar make commit es podrà veure bastant text a la pantalla. Bàsicament són missatges informatius sobre l'estat del procés i també algunes pistes sobre el que es pot fer per a millorar live-manual. Si no es veu cap error fatal, generalment es pot procedir i enviar la contribució.
live-manual ve amb dues utilitats que poden ser de gran ajuda pels traductors a l'hora de trobar missatges sense traduir i difusos. La primera és "make translate". Aquesta activa un script que diu en detall quants missatges sense traduir hi ha a cada fitxer .po. La segona, "make fixfuzzy", només actua sobre els missatges difusos però ajuda a trobar-los i corregir-los un per un.
Tenir en compte que tot i que aquestes utilitats poden ser molt útils per a fer traduccions en la línia d'ordres, l'ús d'una eina especialitzada com poedit és la manera recomanada de fer la tasca. També és una bona idea llegir la documentació de localització de debian (l10n) i, específicament dins live-manual, les Directrius per a traductors.
Nota: Es pot utilitzar make clean per a netejar l'arbre git abans de fer un push. Aquest pas no és obligatori, gràcies al fitxer .gitignore, però és una bona pràctica per a evitar enviar fitxers de forma involuntària.
Quan el Live Systems Project va començar, ja hi havia diversos sistemes vius basats en Debian disponibles i que estaven fent una gran feina. Des de la perspectiva de Debian la majoria d'ells tenien un o més dels desavantatges següents:
Debian és el sistema operatiu universal: Debian té un sistema viu per a mostrar arreu i per a representar acuradament el sistema Debian amb els següents avantatges:
Només farem servir els paquets del repositori de Debian de la secció "main". La secció non-free no és part de Debian i per tant no es pot utilitzar per a les imatges oficials del sistema viu.
No canviarem cap paquet. Cada vegada que hàgim de canviar alguna cosa, ho farem en coordinació amb el mantenidor del paquet a Debian.
Com a excepció, els nostres propis paquets, com ara live-boot, live-build o live-config poden ser utilitzats temporalment des del nostre propi repositori per raons de desenvolupament (per exemple, per a crear instantànies de desenvolupament). Aquests paquets es pujaran a Debian de forma regular.
En aquesta fase no es publicarà o s'instal·larà cap configuració alternativa o d'exemple. Tots els paquets són utilitzats en la seva configuració per defecte, tal com són després d'una instal·lació normal de Debian.
Cada vegada que ens calgui una configuració per defecte diferent, ho farem en coordinació amb el mantenidor del paquet Debian.
S'hi inclou un sistema per a configurar paquets mitjançant debconf que permet instal·lar paquets configurats de forma personalitzada dins d'una imatge en viu, però per a les imatges en viu prefabricades només utilitzarem una configuració per defecte, a menys que sigui absolutament necessari per a poder treballar en l'entorn en viu. Sempre que sigui possible, preferim adaptar els paquets a l'arxiu de Debian perquè funcionin en un sistema en viu abans que realitzar canvis en la cadena d'eines en viu o en les configuracions de les imatges prefabricades. per a obtenir més informació, veure Visió general de la personalització.
La construcció d'imatges en viu té molts pocs requisits.
Tenir en compte que no cal usar Debian o una distribució derivada de Debian ja que live-build funcionarà en gairebé qualsevol distribució amb els requisits anteriors.
Es pot instal·lar live-build en un nombre de maneres diferentes:
Si s'utilitza Debian, la manera recomanada és instal·lar live-build des del repositori de Debian.
Només cal instal·lar live-build com qualsevol altre paquet:
# apt-get install live-build
live-build es desenvolupa utilitzant el sistema de control de versions Git. En els sistemes basats en Debian, això és proporcionat pel paquet git. Per a comprovar l'últim codi, executar:
$ git clone git://live-systems.org/git/live-build.git
Es pot construir i instal·lar un paquet Debian pròpi mitjançant l'execució de:
$ cd live-build
$ dpkg-buildpackage -b -uc -us
$ cd ..
Ara instal·lar qualsevol dels fitxers .deb recent construïts que ens interessen, per exemple,
# dpkg -i live-build_3.0-1_all.deb
Es pot instal·lar live-build directament al sistema mitjançant l'execució de:
# make install
i desinstal·lar amb:
# make uninstall
Si no es desitja construir o instal·lar live-build a partir de les fonts, es pot utilitzar les instantànies. Aquestes es construeixen automàticament a partir de l'última versió del Git, i estan disponibles a ‹http://live-systems.org/debian/›.
Nota: No cal instal·lar live-boot o live-config en el sistema per a crear sistemes personalitzats en viu. No obstant, això no farà cap mal i és útil per a fins de referència. Si només es vol la documentació, ara es poden instal·lar els paquets live-boot-doc i live-config-doc per separat.
Tots dos, live-boot i live-config, estan disponibles al arxiu de Debian, d'una manera similar a Instal·lació de live-build.
Per a utilitzar les darreres fonts del git, es pot seguir el procés seguent. Assegurar-se d'estar familiaritzat amb els termes esmentats a Termes.
$ git clone git://live-systems.org/git/live-boot.git
$ git clone git://live-systems.org/git/live-config.git
Consultar les pàgines del manual de live-boot i live-config per a més detalls sobre la seva personalització si aquesta és la raó per a construir aquests paquets a partir de les fonts.
S'ha de crear ja sigui en la distribució de destinació o en un chroot que contingui la plataforma de destinació: és a dir, si el objectiu és jessie llavors s'ha de construir contra jessie.
Es pot utilitzar un constructor personal, com ara pbuilder o sbuild si es necessita crear live-boot per a una distribució de destinació diferenta del sistema de construcció. Per exemple, per a les imatges en viu de jessie, crear live-boot en un chroot jessie. Si la distribució de destinació per casualitat coincideix amb la distribució del sistema de construcció, es pot construir directament en el sistema de construcció amb dpkg-buildpackage (proporcionat pel paquet dpkg-dev) :
$ cd live-boot
$ dpkg-buildpackage -b -uc -us
$ cd ../live-config
$ dpkg-buildpackage -b -uc -us
Com live-boot i live-config són instal·lats per el sistema de construcció live-build, instal·lar els paquets en el sistema amfitrió no és suficient: s'ha de tractar els .deb generats com si fossin uns paquets personalitzats. Ja que el propòsit per a construir aquests paquets a partir del codi font és per a provar coses noves a curt termini abans del llançament oficial, seguir els pasos de Instal·lació de paquets modificats o de tercers per a incloure temporalment els paquets rellevants en la configuració. En particular, cal observar que ambdós paquets es divideixen en una part genèrica, una part de documentació i un o més back-ends. Incloure la part genèrica, només un dels back-ends que coincideixi amb la configuració, i, opcionalment, la documentació. Suposant que s'està construint una imatge en viu en el directori actual i que s'han generat tots els .deb per a una única versió dels dos paquets al directori superior, aquestes ordres de bash són per a copiar tots els paquets importants, incloent-hi els back-ends per defecte:
$ cp ../live-boot{_,-initramfs-tools,-doc}*.deb config/packages.chroot/
$ cp ../live-config{_,-sysvinit,-doc}*.deb config/packages.chroot/
Es pot deixar que live-build utilitzi les darreres instantànies de live-boot i live-config configurant el repositori de tercers live-systems.org en el directori de configuració de live-build.
Aquest capítol conté una breu descripció del procés de construcció i les instruccions per a l'utilització dels tres tipus d'imatge més comunes. El tipus d'imatge més versàtil iso-hybrid es pot utilitzar en una màquina virtual, en un medi òptic o qualsevol altre dispositiu d'emmagatzematge USB. En certs casos especials, com s'explica més endavant, el tipus hdd pot ser el més adequat. El capítol conté instruccions detallades per a la construcció d'una imatge tipus netboot, que és una mica més complicat a causa de la configuració necessària en el servidor. Aquest és un tema una mica avançat per a algú que no està familiaritzat ja amb l'arrencada en xarxa, però s'inclou aquí perquè un cop que la configuració es porta a terme, es tracta d'una manera molt convenient per a provar i desplegar imatges per a l'arrencada en xarxa local sense la molèstia de tractar amb els dispositius de les imatges.
La secció acaba amb una breu introducció al webbooting que és, potser, la forma més fàcil d'utilitzar imatges diferents per a diferents propòsits, canviant d'una a l'altra segons sigui necessari, utilitzant internet com un mitjà.
Al llarg del capítol, sovint es fa referència als noms dels fitxers produïts per defecte per live-build. Si es descarrega una imatge prefabricada, els noms dels fitxers poden ser direrents.
Un sistema viu és un sistema operatiu que arrenca en un equip des d'un dispositiu extraïble, com un CD-ROM o una memòria USB o des d'una xarxa, a punt per a fer servir sense cap tipus d'instal·lació en la unitat(s) habitual(s), amb una configuració automàtica feta en temps d'execució (veure Termes).
Amb live systems, és un sistema operatiu, construït per a una de les arquitectures suportades (actualment amd64 i i386). Conté les següents parts:
Es pot utilitzar live-build per a construir la imatge del sistema amb especificacions pròpies, configurar un nucli de Linux, el initrd, i un carregador d'arrencada per a executar-los, tot això en un format depenent del medi (imatge ISO9660, imatge de disc, etc.).
Si bé l'objectiu d'aquest manual és el desenvolupament i la construcció d'imatges en viu pròpies, es pot simplement voler provar una de les nostres imatges prefabricades, ja sigui com una introducció al seu ús o a la construcció d'imatges personalitzades. Aquestes imatges estan construïdes utilitzant el nostre repositori git live-images i les versions oficials estables es publiquen a ‹https://www.debian.org/CD/live/›. A més, les versions antigues i les futures, i les imatges no oficials que contenen microprogramari i controladors no lliures estan disponibles a ‹http://live-systems.org/cdimage/release/›.
Com un servei a la comunitat, oferim un servei web capaç de construïr imatges en viu a ‹http://live-build.debian.net/›. Aquest lloc es mantingut sobre una base del millor esforç. És a dir, encara que ens esforcem per a mantenir-lo al dia i que estigui operatiu en tot moment, i de fer anuncis d'interrupcions importants del servei, no podem garantir una disponibilitat del 100% o una creació d'imatges ràpida. Tanmateix, el servei pot tenir, de tant en tant, problemes que triguin algun temps en resoldre's. Si es té problemes o preguntes sobre aquest servei, posar-se en contacte amb nosaltres, proporcionant l'enllaç a la pàgina web de la imatge construïda.
La interfície web actualment no pot prevenir l'ús de combinacions d'opcions no vàlides, i en particular, quan el canvi d'una opció que normalment (és a dir, utilitzant live-build directament) canviaria els valors predeterminats d'altres opcions que figuren en el formulari de la web, el constructor web no canvia aquests valors predeterminats. En particular, si es canvia --architectures del valor per defecte i386 a amd64, s'ha de canviar l'opció corresponent --linux-flavours del valor per defecte 486 a amd64. Veure la pàgina del manual lb_config per a la versió de live-build instal·lada al constructor web per a més detalls. El nombre de la versió de live-build apareix a la part inferior de la pàgina web.
El càlcul de temps donat pel constructor web és només una estimació aproximada i pot no reflectir acuradament el temps que realment es necessita per a finalitzar la construcció d'una imatge. Tenir en compte que aquesta estimació tampoc s'actualitza tal i com va passant el temps. Cal tenir una mica de paciència. No tornar a carregar la pàgina després de enviar la proposta de construcció, ja que això pot tornar a reenviar una nova petició amb els mateixos paràmetres. Posar-se en contacte amb nosaltres si no es rep la notificació de la construcció un cop que s'estigui segur que s'ha esperat prou i verificat que la notificació per correu electrònic no ha anat a parar al spam.
El servei web està limitat en el tipus d'imatges que es poden construir. Això el manté simple i eficient d'utilitzar i mantenir. Si es desitja realitzar personalitzacions que no es contemplen en la interfície web, a la resta d'aquest manual s'explica com crear imatges pròpies amb live-build.
Independentment del tipus d'imatge, s'haurà de fer els mateixos passos bàsics per a construir una imatge cada vegada. Com a primer exemple, crear un directori de treball, canviar a aquest directori i executar la següent seqüència d'ordres live-build per a crear una imatge ISO híbrida de base que conté només el sistema per defecte de Debian sense X.org. És adequat per a gravar en un CD o DVD, i també per a copiar en una memòria USB.
El nom del directori de treball és absolutament indiferent, però si es fa un cop d'ull als exemples utilitzats a live-manual, és una bona idea utilitzar un nom que ajudi a identificar la imatge amb que s'està treballant en cada directori, especialment si s'està treballant o experimentant amb diferents tipus d'imatges. En aquest cas, anem a construir un sistema per defecte així que l'anomenarem, per exemple, live-default.
$ mkdir live-default && cd live-default
Aleshores, executar l'ordre lb config. Això crearà una jerarquia «config/» en el directori actual per a ser utilitzada per altres ordres:
$ lb config
Aquí no es passa cap paràmetre a aquestes ordres, per tant s'utilitzaran les opcions per defecte. Veure L'ordre lb config per a més detalls.
Ara que la jerarquia «config/» ja existeix, crear la imatge amb l'ordre lb build:
# lb build
Aquest procés tardarà una mica, depenent de la velocitat del ordinador i de la connexió de la xarxa. Quan hagi acabat, ha d'haver un fitxer imatge live-image-i386.hybrid.iso, a punt per a ser utilitzat, en el directori actual.
Nota: Si s'està construint en un sistema amd64 el nom de la imatge resultant serà live-image-amd64.hybrid.iso. Tenir en compte aquesta convenció al llarg del manual.
Després de la construcció o la descàrrega d'una imatge ISO híbrida, que pot ser obtinguda a ‹https://www.debian.org/CD/live/›, el següent pas habitual és preparar el dispositiu per a l'arrencada, ja sigui medis òptics com un CD-R(W) o DVD-R(W) o una memòria USB.
Gravar una imatge ISO és fàcil. Simplement cal instal·lar xorriso i utilitzar-lo des de la línia d'ordres per a gravar la imatge. Per exemple:
# apt-get install xorriso
$ xorriso -as cdrecord -v dev=/dev/sr0 blank=as_needed live-image-i386.hybrid.iso
Les imatges ISO preparades amb xorriso, és poden copiar directament a una memòria USB utilitzant el programa cp o un altre d'equivalent. Connectar una memòria USB amb una mida prou gran per al fitxer de la imatge i determinar quin dispositiu és, que d'ara endavant anomenarem ${USBSTICK}. Aquest és el dispositiu de la memòria, com per exemple /dev/sdb, i no una partició, com ara /dev/sdb1! Es pot trobar el nom del dispositiu correcte mirant la sortida de dmesg després de connectar la memòria usb, o encara millor, ls -l /dev/disk/by-id.
Quan s'estigui segur de tenir el nom del dispositiu correcte, utilitzar l'ordre cp per a copiar la imatge a la memòria. Fent això es perdran definitivament tots els continguts anteriors de la memòria usb!
$ cp live-image-i386.hybrid.iso ${USBSTICK}
$ sync
Nota: L'ordre sync s'utilitza per a assegurar-se que totes les dades, que el nucli emmagatzema en la memòria durant la còpia de la imatge, s'escriuen en el dispositiu USB.
Després de copiar la live-image-i386.hybrid.iso en un dispositiu USB, la primera partició serà utilitzada pel sistema en viu. Per a poder utilitzar l'espai que queda lliure es pot utilitzar una eina de particionament com gparted o parted per a crear una nova partició.
# gparted ${USBSTICK}
Després de crear la partició, on ${PARTITION} és el nom de la partició, com ara /dev/sdb2, s'ha de crear un sistema de fitxers. Una opció possible seria ext4.
# mkfs.ext4 ${PARTITION}
Nota: Si es vol utilitzar l'espai addicional amb Windows, pel que sembla, aquest sistema operatiu normalment no pot accedir a altres particions més que a la primera. Algunes solucions a aquest problema han estat discutides a la nostra llista de correu, però sembla que no hi ha respostes fàcils.
Recordar: Cada vegada que s'instal·li una nova live-image-i386.hybrid.iso al dispositiu, es perdran totes les dades perquè la taula de particions se sobreescriu amb el contingut de la imatge, de manera que es assenyat fer una còpia de seguretat de la partició addicional per a restaurar les dades de nou després d'actualitzar la imatge en viu.
La primera vegada que s'arrenqui el medi en viu, ja sigui des de CD, DVD, memòria USB, o PXE, pot ser necessaria alguna petita configuració al BIOS del ordinador en primer lloc. Atès que les BIOS varien molt en les seves funcions i dreceres de teclat, no podem entrar en el tema en profunditat aquí. Algunes BIOS proporcionen una tecla per a obrir un menú de dispositius d'arrencada, que és la manera més fàcil si es troba disponible al sistema. En cas contrari, cal entrar al menú de configuració del BIOS i canviar l'ordre d'arrencada per a situar el dispositiu del sistema en viu abans que el dispositiu d'arrencada normal.
Després d'arrencar des del dispositiu, es veurà un menu d'inici. Si es prem «entrer» el sistema s'iniciarà amb l'entrada Live i les seves opcions per defecte. Per a obtenir més informació sobre les opcions d'arrencada, llegir «l'ajuda» (help) al menú i també les pàgines del manual de live-boot i live-config que es troben dins del sistema en viu.
Suposant que s'ha seleccionat Live i s'ha arrencat una imatge d'escriptori per defecte, després que els missatges d'arrencada hagin passat s'haurà iniciat una sessió com a usuari user i es veurà un escriptori, a punt per a ser utilitzat. Si s'ha arrencat una imatge de només consola, com les imatges prefabricades, standard o rescue s'iniciarà una sessió com a usuari user i es veurà el indicador de la shell, a punt per a ser utilitzat.
Pot ser un gran estalvi de temps per al desenvolupament d'imatges en viu executar-les en una màquina virtual (VM). Això no està exempt d'advertiments:
Sempre que es pugui treballar dins d'aquestes limitacions, examinar el programari de màquina virtual disponible i triar un que sigui adequat per a les necessitats pròpies.
La màquina virtual més versàtil dins Debian és QEMU. Si el processador té suport de maquinari per a la virtualització, utilitzar el paquet qemu-kvm; la descripció del paquet qemu-kvm enumera breument els requisits.
Primer, instal·lar qemu-kvm si el processador ho suporta. Si no, instal·lar qemu, en aquest cas el nom del programa és qemu en lloc de kvm en els exemples següents. El paquet qemu-utils també és valuós per a la creació d'imatges de disc virtuals amb qemu-img.
# apt-get install qemu-kvm qemu-utils
Arrencar una imatge ISO és senzill:
$ kvm -cdrom live-image-i386.hybrid.iso
Veure les pàgines del manual per a més detalls
Per a provar la ISO amb virtualbox:
# apt-get install virtualbox virtualbox-qt virtualbox-dkms
$ virtualbox
Crear una nova màquina virtual, canviar els paràmetres d'emmagatzematge per a utilitzar live-image-i386.hybrid.iso com unitat de CD/DVD i arrencar la màquina.
Nota: Per a provar sistemes vius que contenen X.org amb virtualbox, segurament es assenyat incloure el paquet del driver VirtualBox X.org, virtualbox-guest-dkms i virtualbox-guest-x11, en la configuració de live-build. En cas contrari, la resolució es limita a 800x600.
$ echo "virtualbox-guest-dkms virtualbox-guest-x11" >> config/package-lists/my.list.chroot
Per tal de fer que el paquet dkms funcioni, s'han d'instal·lar també les capçaleres del nucli per a la variant del nucli de la imatge. En lloc d'enumerar manualment el paquet linux-headers correcte en la llista de paquets creat anteriorment, la selecció del paquet adequat es pot fer automàticament amb live-build.
$ lb config --linux-packages "linux-image linux-headers"
Construir una imatge HDD és similar a una ISO híbrida en tots els aspectes, excepte que s'especifica -b hdd, que el nom del fitxer resultant és live-image-i386.img i que no es pot gravar en medis òptics. És adequada per a arrencar des de dispositius USB, discs durs USB, i altres dispositius d'emmagatzematge portàtils. Normalment, una imatge ISO híbrida es pot utilitzar per a aquest propòsit en el seu lloc, però si el BIOS no maneja adequadament les imatges híbrides, cal utilitzar una imatge HDD.
Nota: si s'ha creat una imatge ISO híbrida amb l'exemple anterior, s'haurà de netejar el directori de treball amb l'ordre lb clean (veure L'ordre lb clean):
# lb clean --binary
Executar l'ordre lb config com abans, excepte que aquesta vegada especificant el tipus d'imatge HDD:
$ lb config -b hdd
Ara construir la imatge amb l'ordre lb build:
# lb build
Quan la construcció acabi, hauria d'haver un fitxer live-image-i386.img al directori actual.
La imatge binària generada conté una partició VFAT i el carregador d'arrencada syslinux, llestos per a ser escrits directament a una memòria USB. Un cop més, donat que l'ús d'una imatge HDD és com utilitzar una imatge ISO híbrida en un USB, seguir les instruccions de Usar una imatge ISO híbrida en viu, però amb el nom de fitxer live-image-i386.img en lloc de live-image-i386.hybrid.iso.
Igualment, per a provar una imatge HDD amb Qemu, instal·lar qemu com s'ha descrit anteriorment a Provar una imatge ISO amb QEMU. A continuació, executar kvm o qemu, segons la versió instal·lada al sistema amfitrió, especificant live-image-i386.img com a primer disc dur.
$ kvm -hda live-image-i386.img
La següent seqüència d'ordres crearà una imatge netboot bàsica que conté el sistema per defecte de Debian sense X.org. És adequada per a l'arrencada en xarxa.
Nota: si s'ha realitzat algun dels exemples anteriors, s'haurà de netejar el directori de treball amb l'ordre lb clean:
# lb clean
En aquest cas concret, un lb clean --binary no seria suficient per a netejar les etapes necessàries. La causa d'això és que en les configuracions d'arrencada en xarxa, es necessita una configuració initramfs diferent que live-build realitza automàticament quan es construeixen imatges netboot. Ja que la creació del initramfs pertany a l'etapa chroot, fer el canvi a netboot en un directori de construcció existent significa reconstruir l'etapa chroot també. Per tant, s'ha de fer un lb clean (que eliminarà l'etapa chroot, també)
Executar l'ordre següent per a configurar la imatge per a arrencar en xarxa:
$ lb config -b netboot --net-root-path "/srv/debian-live" --net-root-server "192.168.0.2"
A diferència de les imatges ISO i HDD, l'arrencada en xarxa no serveix el sistema de fitxers al client, per tant els fitxers han de ser servits a través de NFS. Amb lb config es poden elegir diferents sistemes de fitxers de xarxa. Les opcions --net-root-path i --net-root-server especifiquen la ubicació i el servidor, respectivament, del servidor NFS on es troba la imatge del sistema de fitxers a l'hora d'arrencar. Assegurar-se que aquests s'ajusten als valors adequats per a la xarxa i el servidor.
Ara construir la imatge amb l'ordre lb build:
# lb build
En l'arrencada en xarxa, el client executa una petita peça de programari que normalment es troba a la EPROM de la targeta Ethernet. Aquest programa envia una petició DHCP per a obtenir una adreça IP i la informació sobre què fer a continuació. Per regla general, el següent pas és aconseguir un carregador d'arrencada de més alt nivell a través del protocol TFTP. Podria ser GRUB, pxelinux o fins i tot arrencar directament a un sistema operatiu com Linux.
Per exemple, si es descomprimeix el arxiu live-image-i386.netboot.tar generat al directori /srv/debian-live, es trobarà la imatge del sistema de fitxers a live/filesystem.squashfs i el nucli, initrd i carregador d'arrencada pxelinux a tftpboot/.
Ara hem de configurar els tres serveis al servidor per a l'arrencada en xarxa: el servidor DHCP, servidor TFTP i el servidor NFS.
S'ha de configurar el servidor DHCP de la xarxa per a assegurar-se que dona una adreça IP per al client del sistema d'arrencada en xarxa, i per a anunciar la ubicació del carregador d'arrencada PXE.
Heus aquí un exemple per a servir d'inspiració, escrit per al servidor ISC DHCP isc-dhcp-server al fitxer de configuració /etc/dhcp/dhcpd.conf:
# /etc/dhcp/dhcpd.conf - configuration file for isc-dhcp-server
ddns-update-style none;
option domain-name "example.org";
option domain-name-servers ns1.example.org, ns2.example.org;
default-lease-time 600;
max-lease-time 7200;
log-facility local7;
subnet 192.168.0.0 netmask 255.255.255.0 {
range 192.168.0.1 192.168.0.254;
filename "pxelinux.0";
next-server 192.168.0.2;
option subnet-mask 255.255.255.0;
option broadcast-address 192.168.0.255;
option routers 192.168.0.1;
}
Aquest serveix el nucli i el disc ram inicial per al sistema en temps d'execució.
S'ha d'instal·lar el paquet tftpd-hpa. Aquest pot servir tots els fitxers continguts dins d'un directori arrel, per regla general /srv/tftp. Per tal que es serveixin els fitxers dins de /srv/debian-live/tftpboot, s'ha d'executar com a superusuari la següent ordre:
# dpkg-reconfigure -plow tftpd-hpa
i omplir el nou directori del servidor tftp quan ho hàgim de fer.
Un cop l'ordinador ha descarregat, ha arrencat el nucli de Linux i ha carregat el initrd, intentarà muntar la imatge del sistema de fitxers en viu a través d'un servidor NFS.
S'ha d'instal·lar el paquet nfs-kernel-server
Llavors, fer que la imatge del sistema de fitxers estigui disponible a través de NFS afegint una línia com la següent a /etc/exports:
/srv/debian-live *(ro,async,no_root_squash,no_subtree_check)
i informar al servidor NFS sobre aquesta nova exportació amb la següent ordre:
# exportfs -rv
La configuració d'aquests tres serveis pot ser una mica difícil. És possible que es necessiti una mica de paciència per a aconseguir que tots tres funcionin plegats. Per a obtenir més informació, veure el wiki de syslinux a ‹http://www.syslinux.org/wiki/index.php/PXELINUX› o la secció TFTP Net Booting al Manual del Instal·lador de Debian a ‹http://d-i.alioth.debian.org/manual/ca.i386/ch04s05.html›. Això pot ajudar, ja que els seus processos són molt similars.
La creació d'imatges d'arrencada en xarxa es senzilla amb live-build, però provar les imatges en màquines físiques pot costar molt de temps.
Per a fer la nostra vida més fàcil, podem utilitzar la virtualització.
Editar /etc/qemu-ifup:
#!/bin/sh
sudo -p "Password for $0:" /sbin/ifconfig $1 172.20.0.1
echo "Executing /etc/qemu-ifup"
echo "Bringing up $1 for bridged mode..."
sudo /sbin/ifconfig $1 0.0.0.0 promisc up
echo "Adding $1 to br0..."
sudo /usr/sbin/brctl addif br0 $1
sleep 2
Descarregar o crear un grub-floppy-netboot.
Llançar qemu amb "-net nic,vlan=0 -net tap,vlan=0,ifname=tun0"
Webbooting és una manera convenient d'aconseguir i arrencar sistemes vius utilitzant internet com un mitjà. Els requisits per fer webbooting són molt pocs. D'una banda, es necessita un dispositiu amb un carregador d'arrencada, un disc ram inicial i un nucli. D'altra banda, un servidor web per emmagatzemar els fitxers squashfs que contenen el sistema de fitxers.
Com de costum, es pot construir les imatges un mateix o utilitzar els fitxers prefabricats, que estan disponibles a la pàgina principal del projecte a ‹http://live-systems.org/›. Les imatges prefabricades són adients per fer proves inicials fins que un pugui afinar les seves pròpies necessitats. Si ja s'ha construït una imatge en viu, els fitxers necessaris pel webbooting es troben al directori de construcció sota binary/live/. Els fitxers s'anomenen vmlinuz, initrd.img i filesystem.squashfs.
També és possible extreure els fitxers d'una imatge iso ja existent. Per tal d'aconseguir això, muntar la imatge de la següent manera:
# mount -o loop image.iso /mnt
Els fitxers es troben sota el directori live/. En aquest cas concret, seria /mnt/live/. Aquest mètode té el desavantatge que cal ser root per poder muntar la imatge. No obstant això, té l'avantatge que és fàcil de fer amb un script, i per tant es pot automatitzar.
Però, sens dubte, la forma més fàcil d'extreure els fitxers d'una imatge iso i pujar-los al servidor web a la vegada, és utilitzant el midnight commander o mc. Si es té el paquet genisoimage instal·lat, aquest gestor de fitxers de dos panells permet examinar el contingut d'un arxiu iso en un panell i pujar els fitxers via ftp en l'altre panell. Tot i que aquest mètode requereix fer un treball manual, no requereix privilegis de root.
Mentre que alguns usuaris prefereixen utilitzar la virtualització per prova el webbooting, en aquest cas utilitzem maquinari real perquè coincideixi amb el següent cas d'ús, que només ha de ser considerat com un exemple.
Per a arrencar una imatge webboot és suficient tenir els components esmentats anteriorment, és a dir, vmlinuz i initrd.img en una memòria usb dins d'un directori anomenat live/ i instal·lar syslinux com a gestor d'arrencada. Després, arrencar des de la memòria usb i escriure fetch=URL/RUTA/AL/FITXER a les opcions d'arrencada. live-boot descarregarà l'arxiu squashfs i l'emmagatzemarà en la memòria ram. D'aquesta manera, és possible utilitzar el sistema de fitxers comprimit descarregat com si fos un sistema viu normal. Per exemple:
append boot=live components fetch=http://192.168.2.50/images/webboot/filesystem.squashfs
Cas d'ús: Tenir un servidor web en el qual s'ha emmagatzemat dos arxius squashfs, un que conté un escriptori complet, com ara gnome, i un de rescat. Si es necessita un entorn gràfic per a una màquina, es pot connectar la memòria usb i arrencar la imatge gnome. Si es necessita les eines de rescat que s'inclouen en el segon tipus d'imatge, potser per a una altra màquina, arrencar des de internet la de rescat.
Aquest capítol conté un resum de les tres eines principals utilitzades en la construcció dels sistemes en viu: live-build, live-boot i live-config.
live-build és un conjunt de scripts per a crear sistemes en viu. Aquests scripts també s'anomenen «ordres».
La idea darrere de live-build és ser un marc que utilitza un directori de configuració per automatitzar completament i personalitzar tots els aspectes de la construcció d'una imatge en viu.
Molts conceptes són similars als utilitzats per a crear paquets Debian amb debhelper:
A diferència de debhelper, live-build proporciona les eines per a generar un directori de configuració en esquelet. Això podria ser considerat similar a eines com ara dh-make. Per a més informació sobre aquestes eines, seguiu llegint, ja que la resta d'aquesta secció discuteix les quatre ordres més importants. Tenir en compte que van precedices de lb que és una funció genèrica per a les ordres de live-build.
Com s'ha dit a live-build, les seqüències d'ordres que formen part de live-build llegeixen la seva configuració amb l'ordre source d'un únic directori anomenat config/. Com la construcció d'aquest directori a mà, seria molt costós i propens a errors, es pot utilitzar l'ordre lb config per a crear l'arbre inicial de configuració en esquelet.
Executar lb config sense arguments crea el subdirectori config/ que s'omple amb alguns paràmetres per defecte en fitxers de configuració, i dos arbres de subdirectoris en esquelet que s'anomenen auto/ i local/.
$ lb config
[2014-04-25 17:14:34] lb config
P: Updating config tree for a debian/wheezy/i386 system
Utilitzar lb config sense cap tipus d'arguments seria convenient per als usuaris que necessiten una imatge molt bàsica, o que tinguin la intenció de proporcionar una configuració més completa més tard mitjançant auto/config (Veure Gestió d'una configuració per a més detalls).
Normalment, s'haurà d'especificar algunes opcions. Per exemple, per a especificar quin gestor de paquets utilitzar durant la construcció de la imatge:
$ lb config --apt aptitude
És possible especificar diverses opcions, com ara:
$ lb config --binary-images netboot --bootappend-live "boot=live components hostname=live-host username=live-user" ...
Una llista completa d'opcions està disponible a la pàgina del manual lb_config.
L'ordre lb build llegeix la configuració del directori config/. A continuació, executa les ordres de nivell inferior necessàries per a construir el sistema en viu.
L'ordre lb clean s'encarrega d'eliminar diverses parts d'una construcció per a que altres construccions posteriors puguin començar des d'un estat net. Per defecte, es netegen les etapes chroot, binary i source, però la caché es manté intacta. A més, es poden netejar etapes individuals. Per exemple, si s'han fet canvis que només afecten a la fase binary, utilitzar lb clean --binary abans de construir un nou binary. Si els canvis modifiquen el bootstrap i/o la caché de paquets, per exemple, canvis en les opcions --mode, --architecture o --bootstrap, s'ha d'utilitzar lb clean --purge. Veure la pàgina del manual de lb_clean per a una llista completa d'opcions.
live-boot és un conjunt de scripts per a proporcionar hooks a initramfs-tools, que s'utilitzen per a generar un initramfs capaç d'arrencar sistemes vius, com ara els creats per live-build. Això inclou les ISOs dels sistemes en viu, netboot tarballs i imatges per a memòries USB.
En el moment d'arrencar, buscarà medis de només lectura que continguin un directori /live/ on s'emmagatzema un sistema de fitxers arrel (sovint una imatge de un sistema de fitxers comprimit squashfs). Si el troba, crearà un entorn d'escriptura, utilitzant aufs, per a que puguin arrencar sistemes com Debian o similars.
Més informació sobre ramfs inicial a Debian es pot trobar al Debian Linux Kernel Handbook ‹http://kernel-handbook.alioth.debian.org/› al capítol sobre initramfs.
live-config consta dels scripts que s'executen durant l'arrencada després de live-boot per a configurar el sistema en viu de forma automàtica. S'ocupa de tasques com ara l'establiment de les locales, el nom d'amfitrió, la zona horària, crear l'usuari en viu, l'inhibició de tasques de cron i l'inici automàtic de sessió per a l'usuari en viu.
En aquest capítol s'explica com gestionar una configuració d'un sistema en viu des de la seva creació inicial, a través de revisions i versions successives de tant el programari live-build com de la imatge en viu en si mateixa.
Les configuracions de sistemes en viu poques vegades són perfectes al primer intent. Passar opcions a lb config des de la línea d'ordres pot estar be per a construir una imatge una vegada, però és més típic revisar aquestes opcions i construir de nou fins que se'n estigui satisfet. Per a donar suport a aquests canvis, es poden utilitzar scripts auto que assegurin que la configuració es manté en un estat consistent.
L'ordre lb config emmagatzema les opcions que se li passen als fitxers de config/*, juntament amb moltes altres opcions que estan establertes als valors per defecte. Si s'executa un cop més, lb config no es restablirà cap de les opcios dependents basades en les opcions inicials. Així, per exemple, si s'executa de nou lb config amb un nou valor per a --binary-images, totes les opcions que en depenen que es van omplir per al tipus de imatge per defecte ja no poden funcionar amb la nova. Aquests fitxers no estan destinats a ser llegits o editats. S'emmagatzemen els valors de més de cent opcions, i ningú pot veure les opcions que s'han especificat realment. I finalment, si s'executa lb config i a continuació s'actualitza live-build i el nom d'una opció canvia, config/* encara contindrà les variables de l'opció vella que ja no són vàlides.
Per totes aquestes raons, els scripts auto/* ens fan la vida més fàcil. Són simples embolcalls per les ordres lb config, lb build i lb clean dissenyats per ajudar a gestionar una configuració. Només cal crear un script auto/config que contingui totes les opcions que es desitgin per a lb config, i un auto/clean que elimini els fitxers que continguin diversos valors de variables de configuració, i el script auto/build guarda un build.log de cada construcció. Cada vegada que s'executi l'ordre lb corresponent, aquests fitxers seran executats automàticament. L'ús d'aquests scripts assegurarà que la configuració sigui més senzilla de llegir i que guardi una coherència interna d'una reversió a una altra. A més a més serà més fàcil identificar i solucionar les opcions que s'han de canviar al actualitzar d'una versió de live-build a la següent després de llegir la documentació.
Per a més comoditat, live-build ve amb uns scripts d'exemple per a copiar i editar. Iniciar una nova configuració per defecte, i a continuació, copiar els exemples:
$ mkdir mylive && cd mylive && lb config
$ mkdir auto
$ cp /usr/share/doc/live-build/examples/auto/* auto/
Editar auto/config, afegint les opcions més adients. Per exemple:
#!/bin/sh
lb config noauto \
--architectures i386 \
--linux-flavours 686-pae \
--binary-images hdd \
--mirror-bootstrap http://ftp.ch.debian.org/debian/ \
--mirror-binary http://ftp.ch.debian.org/debian/ \
"${@}"
Ara, cada vegada que s'utilitzi lb config, auto/config restablirà la configuració basada en aquestes opcions. Quan es vulgui fer canvis, editar les opcions d'aquest fitxer en lloc de passar-les a lb config. Quan s'utilitza lb clean, auto/clean netejarà els fitxers de config/* juntament amb els altres productes de construcció. I, finalment, quan s'utilitza lb build, es crea un log de la construcció mitjançant auto/build anomenat build.log.
Nota: Aquí s'utilitza un paràmetre especial noauto per a suprimir un altra crida a auto/config, la qual cosa impedeix la recursivitat infinita. Assegurar-se de no eliminarlo accidentalment fent canvis. També, tenir cura de que quan es divideix l'ordre lb config a través de diverses línies per a facilitar la lectura, com es mostra en l'exemple anterior, no s'oblidi la barra invertida (\) al final de cada línia que segueix a la següent.
Utilitzar l'opció lb config --config per a clonar un repositori Git que contingui una configuració en viu. Si es vol basar la configuració en un repositori mantingut pel Live Systems Project, mirar el repositori a ‹http://live-systems.org/gitweb/› amb el nom live-images sota el títol Packages. Aquest repositori conté les configuracions per a les imatges prefabricades
Per exemple, per a construir una imatge de rescat, utilitzar el repositori live-images de la manera següent:
$ mkdir live-images && cd live-images
$ lb config --config git://live-systems.org/git/live-images.git
$ cd images/rescue
Editar auto/config i qualsevol altra cosa necessària dins l'arbre config per a satisfer les necessitats pròpies. Per exemple, per a fer les imatges prefabricades no oficials que contenen paquets de la secció non-free simplement s'afegeix --archive-areas "main contrib non-free".
Si es desitja, es pot definir una drecera en la configuració de Git, afegint el següent a ${HOME}/.gitconfig:
[url "git://live-systems.org/git/"]
insteadOf = lso:
Això permet utilitzar lso: en qualsevol lloc on cal especificar la direcció d'un repositori git. També es pot omitir el sufix .git, i així, començar una nova imatge amb aquesta configuració és tan fàcil com:
$ lb config --config lso:live-images
Clonar tot el repositori live-images còpia les configuracions utilitzades per diverses imatges. Si es vol construir una imatge diferent després d'haver acabat amb la primera, canviar a un altre directori i un altre cop i, opcionalment, fer els canvis per a adaptar-les a les necessitats pròpies.
En qualsevol cas, recordar que cada vegada que s'ha de construir una imatge, s'ha de fer com a superusuari: lb build
En aquest capítol s'ofereix una visió general de les diverses formes en què es pot personalitzar un sistema en viu.
La configuració de un sistema en viu es divideix en opcions en temps de construcció que són les opcions que s'apliquen durant la seva creació i les opcions d'arrencada del sistema que s'apliquen durant l'arrencada. Les opcions d'arrencada es divideixen en les què ocorren al principi de l'arrencada, aplicades pel paquet live-boot, i les que ocorren més tard en l'arrencada, aplicades per live-config. Qualsevol opció durant l'arrencada pot ser modificada per l'usuari, especificant-la a l'indicador d'arrencada. La imatge també pot ser construïda amb els paràmetres d'arrencada per defecte perquè els usuaris puguin simplement arrencar el sistema en viu sense especificar cap altra opció, ja que tots els valors per defecte són adequats. En particular, l'argument lb --bootappend-live consta de les opcions de línia d'ordres per defecte del nucli per al sistema en viu, com ara la persistència, la distribució del teclat o la zona horària. Veure Personalització de l'entorn local i el llenguatge, per exemple.
Les opcions de configuració durant la construcció es descriuen a la pàgina del manual de lb config. Les opcions durant l'arrencada es descriuen a les pàgines del manual de live-boot i live-config. Malgrat que els paquets live-boot i live-config s'instal·len en el sistema en viu que s'està construint, és recomana instal·lar-los en el sistema de construcció per a tenir una referència fàcil quan s'està treballant en la configuració. És segur fer-ho, ja que cap dels scripts continguts en ells s'executen a menys que el sistema s'hagi configurat com a sistema viu.
El procés de construcció es divideix en etapes, amb personalitzacions diferentes aplicades successivament en cada una. La primera etapa que s'executa es la fase bootstrap. Aquesta és la fase inicial de poblar el directori chroot amb paquets per a fer un sistema Debian bàsic. Això és seguit per l'etapa chroot, que completa la construcció del directori chroot, omplint-lo amb tots els paquets que s'indiquen en la configuració, juntament amb qualsevol altre material. La majoria de personalitzacions dels continguts es produeixen en aquesta etapa. L'etapa final de preparació de la imatge en viu és l'etapa binary, quan es construeix una imatge capaç d'arrencar, amb el contingut del directori chroot per a construir el sistema de fitxers arrel per al sistema en viu, i que inclou el programa de instal·lació i qualsevol altre material addicional en el medi de destinació fora del sistema de fitxers del sistema en viu. Després de construir la imatge en viu, si està habilitat, s'inclou el codi font original a l'etapa source.
Dins de cadascuna d'aquestes etapes, hi ha una seqüència particular en la qual s'apliquen les ordres. Això es fa de manera que es garanteixi que les personalitzacions es poden superposar de manera raonable. Per exemple, dins l'etapa chroot, les preconfiguracions (preseeds) s'apliquen abans que s'instal·lin els paquets, els paquets s'instal·len abans que es copiïn els fitxers locals, i els ganxos s'executen més tard, després que tots els materials estiguin al seu lloc.
Encara que lb config crea una configuració en esquelet al directori config/, per a aconseguir els objectius, pot ser necessari proporcionar fitxers addicionals en els subdirectoris de config/. Depenent d'on s'emmagatzemen els fitxers en la configuració, poden ser copiats en el sistema de fitxers del sistema en viu o en el sistema de fitxers de la imatge binària, o es pot proporcionar configuracions en temps de construcció del sistema que serien engorroses de passar com opcions de línia d'ordres. Es pot incloure coses com ara llistes personalitzades de paquets, art personalitzat o scripts ganxo per a ser executats ja sigui en temps de construcció o en temps d'arrencada, augmentant la flexibilitat ja considerable de debian-live amb codi propi.
Els següents capítols s'organitzen pel tipus de tasques de personalització que els usuaris solen realitzar: Personalització de la instal·lació de paquets, Personalització dels continguts i Personalització de l'entorn local i el llenguatge cobreixen només algunes de les coses que es poden fer.
La personalització més bàsica d'un sistema en viu pot ser la selecció dels paquets que seran inclosos en la imatge. Aquest capítol explica les diverses opcions de live-build per a personalitzar la instal·lació de paquets durant la construcció. Les opcions més importants que influeixen en els paquets que estan disponibles per a ser instal·lats en la imatge són les àrees de distribució i el arxiu. Per a garantir velocitats de descàrrega decents, s'ha de triar un mirall de distribució proper. També es pot incloure repositoris de backports, paquets experimentals o personalitzats, o incloure paquets directament com si fossin fitxers. Es poden definir llistes de paquets, incloent-hi els metapaquets que instal·laran diversos paquets relacionats alhora, com ara paquets per a un ordinador d'escriptori o un llenguatge en particular. Finalment, una sèrie d'opcions donen un cert control sobre apt o si es prefereix aptitude, quan s'instal·len els paquets durant la construcció. Això pot ser útil si s'utilitza un proxy, es vol desactivar la instal·lació de paquets recomanats per a estalviar espai, o hi ha la necessitat de controlar quines versions dels paquets s'instal·len mitjançant la tècnica pinning d'APT, per nomenar algunes possibilitats.
La distribució que es tria té una gran importància en els paquets que estan disponibles per a incloure en una imatge en viu. Només cal especificar el nom en clau, que per defecte és jessie per a la versió jessie de live-build. Qualsevol distribució disponible a l'arxiu pot ser especificada pel seu nom en clau aquí. (Veure Termes per a més detalls.) L'opció --distribution no només influeix en l'origen dels paquets dins l'arxiu, sinó que també instrueix a live-build per a comportar-se segons sigui necessari per a construir cada distribució suportada. Per exemple, per a construir la distribució unstable, sid, s'ha d'especificar:
$ lb config --distribution sid
A l'arxiu de la distribució, les àrees són les divisions principals de l'arxiu. A Debian, es tracta de main, contrib i non-free. Només main conté el programari que és part de la distribució Debian, per tant és el valor per defecte. Es poden especificar un o més valors, per exemple:
$ lb config --archive-areas "main contrib non-free"
És dona suport experimental a alguns derivats de Debian a través de l'opció --mode. Per defecte, aquesta opció és debian però només si s'està construint en un sistema Debian o en un sistema desconegut. Si s'especifica amb lb config que es vol construir un dels derivats suportats alehores es modificaran les opcions per a crear aquest derivat. Si per exemple s'utilitza lb config amb el mode ubuntu, s'utilitzarà el nom de la distribució i les àrees dels arxius del derivat especificat en lloc dels de Debian. El «mode» també modifica el comportament de live-build per a adaptar-lo als derivats.
Nota: Els projectes per als quals s'han afegit aquests modes són els principals responsables de donar suport als usuaris d'aquestes opcions. El Live Systems Project, al seu torn, dona suport de desenvolupament només sobre una base de millor esforç, basada en les informacions proporcionades pels projectes derivats ja que nosaltres no desenvolupem ni donem suport a aquests derivats.
L'arxiu de Debian es replica a través d'una àmplia xarxa de miralls a tot el món perquè la gent de cada regió pugui triar un mirall proper amb la millor velocitat de descàrrega. Cadascuna de les opcions --mirror-* governa quin mirall de distribució s'utilitzarà en les diverses etapes de la construcció. Recordar de Etapes de la construcció que l'etapa bootstrap es quan el chroot s'omple inicialment per debootstrap amb un sistema mínim i l'etapa chroot és quan s'utilitza el chroot per a la construcció del sistema de fitxers del sistema en viu. D'aquesta manera, s'utilitzen els miralls corresponents per a aquestes etapes, i més tard, durant l'etapa binary s'utilitzen els valors --mirror-binary i --mirror-binary-security substituint qualsevol mirall utilitzat en una etapa anterior.
Per a establir els miralls de la distrubució utilitzats en temps de construcció perquè apuntin a una rèplica local, és suficient establir --mirror-bootstrap, --mirror-chroot-security i --mirror-chroot-backports de la manera següent.
$ lb config --mirror-bootstrap http://localhost/debian/ \
--mirror-chroot-security http://localhost/debian-security/ \
--mirror-chroot-backports http://localhost/debian-backports/
El mirall per al chroot, especificat per l'opció --mirror-chroot, per defecte pren el mateix valor que --mirror-bootstrap
Les opcions --mirror-binary* governen els miralls de distribució que acaben a la imatge binària. Aquestes poden ser utilitzades per a instal·lar paquets addicionals mentre s'executa el sistema en viu. Els valors per defecte fan servir http.debian.net, un servei que tria un mirall geogràficament a prop en funció, entre altres coses, de la familia de la IP de l'usuari i de la disponibilitat del mirall. Aquesta és una opció adequada quan no es pot predir quin serà el millor mirall per a tots els usuaris. O es pot especificar els valors propis com es mostra en l'exemple següent. Una imatge construïda a partir d'aquesta configuració només seria convenient per als usuaris en una xarxa on "mirror" és abastable.
$ lb config --mirror-binary http://mirror/debian/ \
--mirror-binary-security http://mirror/debian-security/ \
--mirror-binary-backports http://mirror/debian-backports/
És possible afegir més repositoris, ampliant les opcions de paquets més enllà dels disponibles en la pròpia distribució de destinació. Aquests poden ser, per exemple, per a backports, experimentals o paquets personalitzats. Per a configurar repositoris addicionals, crear els fitxers config/archives/your-repository.list.chroot, i/o config/archives/your-repository.list.binary. Igual que amb les opcions --mirror-* aquest regeix els repositoris utilitzats en l'étapa chroot durant la construcció de la imatge, i a l'étapa binary, és a dir, per a ser utilitzades quan s'executa el sistema en viu.
Per exemple, config/archives/live.list.chroot permet instal·lar paquets des del repositori d'instantànies de debian-live en el moment de construcció del sistema viu.
deb http://live-systems.org/ sid-snapshots main contrib non-free
Si s'afegeix la mateixa línia a config/archives/live.list.binary, el repositori sera afegit al directori /etc/apt/sources.list.d/ del sistema viu.
Si aquests fitxers existeixen, són utilitzats de forma automàtica.
També s'ha de posar la clau GPG utilitzada per a signar el repositori en fitxers config/archives/your-repository.key.{binary,chroot}.
En cas de necessitar un APT pinning personalitzat, es poden col·locar les preferències APT en fitxers config/archives/your-repository.pref.{binary,chroot}, que seran afegits automàticament al sistema en viu al directori /etc/apt/preferences.d/.
Hi ha una sèrie de formes de triar els paquets que live-build instal·larà en la imatge, que abasta una varietat de necessitats diferents. Es pot simplement anomenar paquets individualment per a instal·lar en una llista de paquets. També es pot optar per utilitzar metapaquets a les llistes, o seleccionar-los utilitzant camps de control de fitxers de paquets. I, finalment, es poden copiar paquets com si fossin fitxers dins del arbre config/, que és un mètode que s'adapta perfectament a fer proves amb paquets nous o experimentals abans de afegirlos a un repositori.
Les llistes de paquets són una forma eficaç d'expressar quins paquets han de ser instal·lats. La sintaxi de la llista suporta seccions condicionals que fa que sigui fàcil construir llistes i adaptar-les per al propi ús en múltiples configuracions. Els noms dels paquets també poden ser injectats a la llista amb ajudants de l'intèrpret d'ordres en temps de construcció.
Nota: El comportament de live-build a l'hora d'especificar un paquet que no existeix està determinat per la elecció que es faci de l'eina APT. Veure Elegir apt or aptitude per a més detalls.
La forma més senzilla per a omplir la llista de paquets és utilitzar una tasca metapaquet mantinguda per una distribució. Per exemple:
$ lb config
$ echo task-gnome-desktop > config/package-lists/desktop.list.chroot
Això reemplaça l'antic mètode de llistes predefinides de live-build 2.x. A diferència de les llistes predefinides, els metapaquets no són específics del projecte Live Systems. Per contra, són mantinguts per grups d'especialistes que treballen dins la distribució i per tant, reflecteixen el consens de cada grup sobre els paquets que serviran millor a les necessitats dels usuaris. A més, abasten una gamma molt més àmplia de casos d'ús que les llistes predefinides que substitueixen.
Tots els metapaquets tenen el prefix task-, de manera que una forma ràpida de determinar quins estan disponibles (encara que pot contenir un grapat d'entrades falses que coincideixin amb el nom, però que no són metapaquets) és fer coincidir el nom del paquet amb:
$ apt-cache search --names-only ^task-
A més d'aquests, es troben altres metapaquets amb diverses finalitats. Alguns són subconjunts de paquets de tasques més àmplies, com gnome-core, mentre que altres són parts individuals especialitzades de un Debian Pure Blend, com els metapaquets education-*. Per a obtenir una llista de tots els metapaquets que hi ha a l'arxiu, instal·lar el paquet debtags i llistar tots els paquets amb l'etiqueta role::metapackage de la següent manera:
$ debtags search role::metapackage
Ja sigui afegint metapaquets a una llista, paquets individuals, o una combinació d'ambdós, totes les llistes de paquets locals s'emmagatzemen a config/package-lists/. Es pot utilitzar més d'una llista i això es presta molt bé als dissenys modulars. Per exemple, es pot decidir dedicar una llista a una elecció particular d'escriptori, l'altra a una col·lecció de paquets relacionats que puguin ser fàcilment utilitzats al damunt d'un escriptori diferent. Això permet experimentar amb diferents combinacions de conjunts de paquets amb un mínim d'esforç, intercanviant llistes comunes entre els diferents projectes d'imatges en viu.
Les llistes de paquets que es troben en aquest directori han de tenir el sufix .list per a ser processades, i a més a més un sufix d'etapa adicional .chroot o .binary per a indicar per a quina etapa és la llista.
Nota: Si no s'especifica el sufix d'etapa, la llista s'utilitzarà per a ambdues etapes. Normalment, s'especifica .list.chroot de manera que els paquets només s'instal·laran al sistema de fitxers en viu i no hi haura una còpia extra del .deb en el medi.
Per a crear una llista per a l'etapa binary, crear un fitxer amb el sufix .list.binary a config/package-lists/. Aquests paquets no s'instal·len al sistema de fitxers en viu però s'inclouen en el medi en viu al directori pool/. Un ús típic d'aquesta llista seria amb una de les variants del instal·lador non-live. Com s'ha esmentat anteriorment, si es vol que aquesta llista sigui la mateixa que la llista de l'etapa chroot, simplement utilitzar el sufix .list.
De vegades passa que la millor manera de crear una llista és generar-la amb un script. Qualsevol línia que comença amb un signe d'exclamació indica una ordre que s'executarà dins del chroot quan la imatge es construeix. Per exemple, es podria incloure la línia ! grep-aptavail -n -sPackage -FPriority standard | sort en una llista de paquets per a produir una llista ordenada de paquets disponibles amb Priority: standard.
De fet, la selecció de paquets amb l'ordre grep-aptavail (del paquet dctrl-tools) és tan útil que live-build proporciona un script Packages d'ajuda per motius de comoditat. Aquest script accepta dos arguments: field i pattern. Per tant, es pot crear una llista amb els següents continguts:
$ lb config
$ echo '! Packages Priority standard' > config/package-lists/standard.list.chroot
Qualsevol de les variables de configuració de live-build emmagatzemades a config/* (menys el prefix LB_) poden ser utilitzades en sentències condicionals en les llistes de paquets. En general, això significa qualsevol opció lb config en lletres majuscules i amb guions canviats a guions baixos. Però a la pràctica, només tenen sentit les que influeixen en la selecció de paquets, com ara DISTRIBUTION, ARCHITECTURES o ARCHIVE_AREAS.
Per exemple, per a instal·lar ia32-libs si s'especifica --architectures amd64:
#if ARCHITECTURES amd64
ia32-libs
#endif
És possible fer un test d'un nombre de valors, per exemple per a instal·lar memtest86+ si s'especifica --architectures i386 o --architectures amd64:
#if ARCHITECTURES i386 amd64
memtest86+
#endif
També es pot provar amb variables que poden contenir més d'un valor, per exemple, per a instal·lar vrms si s'especifica o contrib o non-free a través de l'opció --archive-areas:
#if ARCHIVE_AREAS contrib non-free
vrms
#endif
No és possible el anidament dels condicionals.
Es pot crear llistes de paquets en fitxers amb els sufixos .list.chroot_live i .list.chroot_install dins del directori config/package-lists. Si hi ha una llista «live» i una llista «install» els paquets de la llista .list.chroot_live s'eliminaran amb un script ganxo després de la instal·lació (si l'usuari utilitza l'instal·lador). Els paquets de la llista .list.chroot_install seran presents tant en el sistema en viu com en el sistema instal·lat. Aquest és un cas especial per al programa d'instal·lació i pot ser útil si es té --debian-installer live establert en la configuració i es desitja eliminar paquets específics del sistema en viu durant la instal·lació.
Les tasques d'escriptori i el llenguatge són casos especials que necessiten una mica de planificació i configuració extra. Les imatges en viu són diferentes de les imatges de l'instal·lador de Debian en aquest sentit. A l'instal·lador de Debian, si el medi es va preparar per a obtenir un tipus d'entorn d'escriptori en particular, la tasca corresponent s'instal·larà automàticament. Per tant hi ha tasques internes gnome-desktop, kde-desktop, lxde-desktop i xfce-desktop, cap de les quals s'ofereixen al menú de tasksel. De la mateixa manera, no hi ha cap entrada de menú per a tasques de llengües, però l'elecció del idioma de l'usuari durant la instal·lació influeix en la selecció de les tasques de les llengües corresponents.
En el desenvolupament d'una imatge en viu d'escriptori, la imatge sol arrencar directament a un escriptori de treball, les opcions d'escriptori i de llengua han estat fetes en temps de construcció, no en temps d'execució com en el cas del instal·lador de Debian. Això no vol dir que una imatge en viu no es pugui construir per a donar suport a diversos equips d'escriptori o diversos idiomes i oferir a l'usuari una opció, però això no és el comportament de live-build per defecte.
Com que no hi ha cap ajust automàtic per a les tasques de llengua que incloguin coses com ara tipus de lletres específics per a una llengua o paquets de mètode d'entrada, si es vol, cal especificar-ho en la configuració. Per exemple, una imatge d'escriptori GNOME que contingui suport per al alemany podrie incloure les següents tasques metapaquets:
$ lb config
$ echo "task-gnome-desktop task-laptop" >> config/package-lists/my.list.chroot
$ echo "task-german task-german-desktop task-german-gnome-desktop" >> config/package-lists/my.list.chroot
Depenent de l'arquitectura, s'inclouran per defecte en la imatge un o més tipus de nuclis. Es pot triar diferents tipus a través de l'opció --linux-flavours. Cada tipus té un sufix per a l'arrel per defecte linux-image per a formar el nom de cada metapaquet que al seu torn depèn d'un paquet del nucli exacte que s'ha d'incloure en la imatge.
Així, per defecte, una imatge per a l'arquitectura amd64 inclourà el metapaquet linux-image-amd64 i una imatge per a l'arquitectura i386 inclourà els metapaquets linux-image-486 i linux-image-686-pae. Al moment d'escriure, aquests paquets depenen de linux-image-3.2.0-4-amd64, linux-image-3.2.0-4-486 i linux-image-3.2.0-4-686-pae, respectivament.
Quan hi ha més d'una versió del nucli disponible en els arxius configurats, es pot especificar el nom d'un paquet del nucli amb l'opció --linux-packages. Per exemple, suposem que s'està construint una imatge d'arquitectura amd64 i es vol afegir l'arxiu experimental amb propòsits de fer proves perquè es pugui instal·lar el nucli linux-image-3.7-trunk-amd64. Es podria configurar la imatge de la següent manera:
$ lb config --linux-packages linux-image-3.7-trunk
$ echo "deb http://ftp.debian.org/debian/ experimental main" > config/archives/experimental.list.chroot
Es pot construir i incloure nuclis propis personalitzats, sempre que s'integrin en el sistema de gestió de paquets de Debian. El sistema de live-build no és compatible amb nuclis no construïts com paquets .deb.
La manera apropiada i recomanable d'implementar els propis paquets del nucli és seguir les instruccions del kernel-handbook. Recordar que s'ha de modificar l'ABI i els sufixos del tipus apropiadament, i a continuació, incloure un conjunt complet dels packets que corresponen amb linux i linux-latest al repositori.
Si s'opta per construir els paquets del nucli sense els metapaquets a joc, cal especificar una arrel --linux-packages apropiada com s'indica a Tipus i versió del nucli. Com expliquem a Instal·lació de paquets modificats o de tercers, és millor si s'inclouen els paquets del nucli personalitzat en un repositori propi, tot i que les alternatives discutides en aquella secció també funcionen.
Està més enllà de l'abast d'aquest document donar consells sobre com personalitzar un nucli. No obstant això, cal, almenys, assegurar-se que la configuració compleix els següents requisits mínims:
Si bé està en contra de la filosofia d'un sistema en viu, de vegades pot ser necessària la construcció d'un sistema amb versions modificades dels paquets que es troben al arxiu de Debian. Pot ser per a modificar o donar suport a funcions addicionals, les llengües o les marques, o fins i tot per a eliminar elements dels paquets existents que són indesitjables. De la mateixa manera, es poden utilitzar paquets de tercers per a afegir alguna funcionalitat personalitzada i/o propietària.
Aquesta secció no cobreix l'assessorament en matèria de construcció o manteniment de paquets modificats. Però el métode de Joachim Breitner's 'How to fork privately' a ‹http://www.joachim-breitner.de/blog/archives/282-How-to-fork-privately.html› pot ser d'interès. La creació de paquets personalitzats es tracta a Debian New Maintainers' Guide at ‹https://www.debian.org/doc/maint-guide/› i en altres llocs.
Hi ha dues formes d'instal·lar paquets personalitzats modificats:
Utilitzar packages.chroot és més fàcil d'aconseguir i útil per a personalitzacions "ràpides", però té una sèrie d'inconvenients, mentre que l'ús d'un repositori APT personalitzat és més costós en la quantitat de temps necessari per a posar-lo en marxa.
Per a instaŀar un paquet personalitzat, només s'ha de copiar al directori config/packages.chroot/. Els paquets que es troben dins d'aquest directori s'instal·laran automàticament en el sistema en viu durant la construcció - no cal especificar res més en cap altre lloc.
Els paquets han de ser nomenats en la forma prescrita. Una manera simple de fer això és utilitzar dpkg-name.
Utilitzar packages.chroot per a la instal·lació de paquets personalitzats té els seus desavantatges:
A diferència de packages.chroot, quan s'utilitza un repositori APT personalitzat s'ha d'assegurar que s'especifiquen els paquets en un altre lloc. Veure Selecció dels paquets a instal·lar per a més detalls.
Si bé crear un repositori APT per a instal·lar paquets personalitzats pot semblar un esforç innecessari, la infraestructura pot ser fàcilment reutilitzada en una data posterior per a oferir actualitzacions dels paquets modificats.
live-build utilitza APT per a instal·lar tots els paquets al sistema en viu, per tant, heretarà els comportaments d'aquest programa. Un exemple rellevant és que (assumint una configuració per defecte) si es dóna el cas que un paquet està disponible en dos repositoris diferents, amb diferents números de versió, APT triarà per a instal·lar el paquet amb la versió més alta.
A causa d'això, s'aconsella augmentar el nombre de la versió dels paquets personalitzats als fixers debian/changelog per a assegurar-se que la versió modificada és la que s'instal·la en lloc d'una dels repositoris oficials de Debian. Això també es pot aconseguir mitjançant l'alteració de les preferències d'APT del sistema en viu - veure APT pinning per a més informació.
Es pot configurar APT a través d'una sèrie d'opcions que només s'apliquen en temps de construcció. (La configuració d'APT al sistema en funcionament en viu es pot fer de forma normal per als continguts del sistema en viu, és a dir, mitjançant la inclusió de les configuracions adequades a través de config/includes.chroot/.) Per a obtenir una llista completa, buscar les opcions que comencen amb apt a la pàgina del manual de lb_config.
Es pot optar per utilitzar apt o aptitude a l'hora d'instal·lar paquets en temps de construcció. Quina utilitat s'usa es configura gràcies al argument --apt de lb config. Escollir el mètode d'implementació per al comportament preferit durant la instal·lació de paquets, la diferència notable és la forma en que es manegen els paquets que falten.
Una configuració típica d'APT és per a fer front a la construcció d'una imatge darrere d'un proxy. Es pot especificar el proxy per a APT amb les opcions --apt-ftp-proxy o --apt-http-proxy segons sigui necessari, per exemple,
$ lb config --apt-http-proxy http://proxy/
Pot ser necessari estalviar espai en el medi destinat a la imatge, en aquest cas una o altra o ambdós de les següentes opcions poden ser d'interès.
Si no es vol incloure els índexs d'APT en la imatge, es poden omitir amb:
$ lb config --apt-indices false
Això no influirà en les entrades de /etc/apt/sources.list, sinó simplement si /var/lib/apt conté els fitxers dels índexs o no. El desavantatge és que APT necessita aquests índexs per tal d'operar en el sistema en viu, així que abans d'executar per exemple apt-cache search o apt-get install, l'usuari primer ha fer un apt-get update per a crear aquests índexs.
Si es considera que la instal·lació de tots els paquets recomanats infla massa la imatge, sempre que s'estigui preparat per a fer front a les conseqüències que s'analitzen a continuació, es pot desactivar aquesta opció per defecte d'APT amb:
$ lb config --apt-recommends false
La conseqüència més important de desactivar els «recommends» és que live-boot i live-config recomanen alguns paquets que proporcionen una funcionalitat important utilitzada per la majoria de configuracions Live, com per exemple user-setup recomanat per live-config i que s'utilitza per a crear l'usuari en viu. En tots menys en els casos més excepcionals es necessita tornar a afexir almenys alguns dels recommends a les llistes de paquets o en cas contrari la imatge no funcionarà com s'espera, si és que funciona. Mirar els paquets recomanats per a cada un dels paquets inclosos en la construcció i si no s'està segur que es poden ometre, tornar a afegir-los a les llistes de paquets.
La conseqüència més general aquí és que si no s'instal·len els paquets recomanats per un paquet determinat, és a dir, "els paquets que es troben junts amb aquest en totes les instal·lacions a menys que siguin inusuals" (Debian Policy Manual, secció 7.2), alguns paquets que en realitat són necessaris per als usuaris del sistema Live poden ser omesos. Per tant, suggerim revisar la diferència que desactivar els paquets recomanats té en la llista de paquets (veure el fitxer binary.packages generat per lb build) i tornar a incloure a la llista els paquets que falten que haurien de ser instal·lats. Si només es vol deixar de banda un petit nombre de paquets recomanats, es pot deixar els «recommends» activats i establir una prioritat pin d'APT negativa en els paquets seleccionats per a impedir la seva instal·lació, com s'explica a APT pinning.
Si no hi ha cap opció lb config per a modificar el comportament d'APT de la manera què es necessita, es pot utilitzar --apt-options o --aptitude-options per a passar opcions a l'eina APT configurada. Consultar les pàgines dels manual apt i aptitude per a més detalls. Tenir en compte que ambdues opcions tenen valors per defecte que s'hauran de mantenir, a més de les opcions que es proporcionen. Així, per exemple, suposant que s'ha inclòs algun paquet de snapshot.debian.org per a fer proves i es vol especificar Acquire::Check-Valid-Until=false perquè APT no es queixe de que el fitxer Release ja ha caducat es podria fer com en el exemple següent, afegint la nova opció després del valor per defecte --yes:
$ lb config --apt-options "--yes -oAcquire::Check-Valid-Until=false"
Consultar les págines del manual per a entendre completament aquestes opcions i quan utilitzar-les. Això és només un exemple i no s'ha d'interpretar com un consell per a configurar la imatge. Aquesta opció no seria adequada, per exemple, per a una versió final d'una imatge en viu.
Per a configuracions més complicades que impliquen opcions apt.conf pot ser adequat crear un fitxer config/apt/apt.conf. Consultar també les altres opcions apt-* per a tenir algunes dreceres convenients per a les opcions que es necessiten amb freqüència.
Com a referència, llegir primer la pàgina del manual apt_preferences(5). Es pot configurar APT pinning durant la construcció, o bé durant l'execució. En el primer cas, crear config/archives/*.pref, config/archives/*.pref.chroot, i config/apt/preferences. Per al segon cas, crear config/includes.chroot/etc/apt/preferences.
Suposem que s'està construint un sistema en viu jessie però es necessita que tots els paquets «live-» que acaben dins de la imatge binària s'instal·lin desde sid en temps de construcció. Cal afegir sid a les fonts d'APT i fer un pin dels paquets live amb una prioritat més alta, però tots els altres paquets amb una prioritat més baixa que la prioritat per defecte de manera que només els paquets que es vol s'instal·lin desde sid en el moment de la construcció i tots els altres es prenguin de la distribució de destinació, jessie. Això es pot aconseguir de la manera següent:
$ echo "deb http://mirror/debian/ sid main" > config/archives/sid.list.chroot
$ cat >> config/archives/sid.pref.chroot << EOF
Package: live-*
Pin: release n=sid
Pin-Priority: 600
Package: *
Pin: release n=sid
Pin-Priority: 1
EOF
Una prioritat pin negativa evitarà que un paquet s'instal·li, com en el cas que no es vulgui un paquet que és recomanat per un altre paquet. Suposem que s'està construint una imatge LXDE afegint task-lxde-desktop a config/package-lists/desktop.list.chroot però no es desitja que al usuari se li demani que guardi les contrasenyes wifi al keyring. Aquesta llista depèn de lxde-core, que recomana gksu, que al seu torn recomana gnome-keyring. Si es vol omitir el paquet recomanat gnome-keyring, es pot fer mitjançant l'addició de les següents línies a config/apt/preferences:
Package: gnome-keyring
Pin: version *
Pin-Priority: -1
Aquest capítol tracta d'afinar la personalització dels continguts del sistema en viu més enllà de simplement triar els paquets que es desitja incloure. Els «includes» permeten afegir o reemplaçar fitxers arbitraris en la imatge en viu, els scripts ganxo (hooks) permeten executar ordres arbitràries en diferents etapes de la construcció i en el moment d'arrencar, i la preconfiguració (preseeding) permet configurar els paquets quan s'instal·len proporcionant respostes a les preguntes de debconf .
Tot i que l'ideal seria un sistema en viu que inclogués només fitxers proporcionats per paquets Debian sense modificació, de vegades és convenient proporcionar o modificar part del contingut a través de fitxers. Amb els includes, és possible afegir (o substituir) fitxers arbitraris en la imatge en viu. live-build ofereix dos mecanismes per al seu ús:
Consultar Termes per a més informació sobre la distinció entre les imatges "Live" and "binary".
Es poden utilitzar els chroot local includes per a afegir o reemplaçar fitxers en el sistema de fitxers chroot/Live perquè puguin ser utilitzats en el sistema en viu. Un ús típic és per a omplir l'esquelet del directori de l'usuari (/etc/skel) utilitzat pel sistema en viu per a crear el directori home de l'usuari en viu. Un altre és el de subministrar fitxers de configuració que poden ser simplement afegits o reemplaçats en la imatge sense processar; veure Live/chroot local hooks si es necessita processar-los.
Per a incloure fitxers, només s'han d'afegir al directori config/includes.chroot. Aquest directori es correspon amb el directori arrel / del sistema en viu. Per exemple, per a afegir un fitxer /var/www/index.html en el sistema en viu, fer:
$ mkdir -p config/includes.chroot/var/www
$ cp /path/to/my/index.html config/includes.chroot/var/www
La configuració tindrà llavors l'estructura següent:
-- config
[...]
|-- includes.chroot
| `-- var
| `-- www
| `-- index.html
[...]
Els chroot local includes s'instal·len després de la instal·lació del paquets de tal manera que es sobreescriuen els fitxers instal·lats pels paquets.
Per a incloure material com documentació o vídeos en el sistema de fitxers del medi en viu de manera que sigui accessible immediatament després de la inserció del medi sense haver de arrencar el sistema en viu, es pot utilitzar els binary local includes. Això funciona de manera similar als chroot local includes. Per exemple, si els fitxers ~/video_demo.* són vídeos de demostració del sistema en viu descrits i lligats per una pàgina d'índex HTML. Només cal copiar el material a config/includes.binary/ de la següent manera:
$ cp ~/video_demo.* config/includes.binary/
Aquests fitxers apareixeran ara en el directori arrel del medi en viu.
Els scripts ganxo permeten executar ordres en les etapes de la construcció chroot i binary per tal de personalitzar la imatge.
Per a executar ordres durant l'etapa chroot, crear un script ganxo que contingui les ordres amb el sufix .hook.chroot i afegir-lo al directori config/hooks/. El ganxo s'executarà en el chroot després que la resta de la configuració del chroot s'hagi aplicat, assegurar-se que la configuració inclou tots els paquets i els fitxers que el ganxo necessita per funcionar. Veure els scripts chroot d'exemple per a diverses tasques comunes de personalització que es poden trovar a /usr/share/doc/live-build/examples/hooks que es poden copiar o fer un enllaç simbòlic per a utilitzar-los en la pròpia configuració.
Per a executar ordres durant l'arrencada, es pot proporcionar scripts ganxo per a live-config com s'explica a la secció "Personalització" de la seva pàgina del manual. Es poden afegir els ganxos de live-config a /lib/live/config/, tenint en compte la seqüència dels números. A continuació, afegir el script ganxo propi amb un número de seqüència apropiat com a prefix, ja sigui com a un chroot local include a config/includes.chroot/lib/live/config/, o com un paquet personalitzat com es va discutir a Instal·lació de paquets modificats o de tercers.
Per a executar ordres durant l'etapa binary, crear un script ganxo que contingui les ordres amb un sufix .hook.binary i afegir-lo al directori config/hooks/. El ganxo s'executarà després que s'executin totes les ordres de l'etapa binary però abans dels binary_checksums, la darrera ordre de l'etapa binary. Les ordres del ganxo no s'executen al chroot, per tant tenir cura de no modificar cap fitxer de fora del arbre de construcció, o es pot fer malbé el sistema de construcció! Veure els scripts ganxo binary d'exemple per a diverses tasques comunes de personalització a /usr/share/doc/live-build/examples/hooks que es poden copiar o fer un enllaç simbòlic per a utilitzar-los en la pròpia configuració.
Els fitxers del directory config/preseed/ amb el sufix .cfg seguits del sufix de l'etapa (.chroot o .binary) son considerats fitxers de preconfiguració de debconf i són instal·lats per live-build utilitzant debconf-set-selections durant l'etapa corresponent.
Per a més informació sobre debconf, veure debconf(7) del paquet debconf.
Tota la configuració que es fa durant l'execució es feta per live-config. Aquestes són algunes de les opcions més comunes de live-config en que els usuaris estan interessats. Una llista completa de totes les possibilitats es poden trobar a la pàgina del manual de live-config.
Una consideració important és que l'usuari en viu es creat per live-boot durant l'arrencada i no per live-build en temps de construcció. Això influeix no només en on s'han de introduir els materials relacionats amb l'usuari durant la construcció, tal i com es va explicar a Live/chroot local includes, sinó també en els grups i els permisos associats amb l'usuari.
Es poden especificar grups addicionals als que pertanyerà l'usuari en viu mitjançant l'ús de qualsevol de les possibilitats de configuraciò de live-config. Per exemple, per a afegir l'usuari en viu al grup fuse, es pot afegir el següent fitxer a config/includes.chroot/etc/live/config/user-setup.conf:
LIVE_USER_DEFAULT_GROUPS="audio cdrom dip floppy video plugdev netdev powerdev scanner bluetooth fuse"
o utilitzar live-config.user-default-groups=audio,cdrom,dip,floppy,video,plugdev,netdev,powerdev,scanner,bluetooth,fuse com paràmetre d'arrencada.
També és possible canviar el nom de l'usuari per defecte "user" i la contrasenya per defecte "live". Si es vol fer això per alguna raó, es pot aconseguir fàcilment de la següent manera:
Per a canviar el nom de l'usuari per defecte només s'ha d'especificar en la configuració:
$ lb config --bootappend-live "boot=live components username=live-user"
Una forma possible de canviar la contrasenya per defecte és per mitjà d'un ganxo com s'explica a Scripts ganxo durant l'arrencada. Per a fer això, es pot utilitzar el script ganxo "passwd" de /usr/share/doc/live-config/examples/hooks, posar-li un prefix adequat (per exemple 2000-passwd) i afegir-lo a config/includes.chroot/lib/live/config/
Quan el sistema en viu arrenca, el llenguatge està implicat en dos passos:
La configuració local per defecte en la construcció d'un sistema viu és locales=en_US.UTF-8. Per a definir la locale que s'ha de generar, utilitzar el paràmetre locales de la opció --bootappend-live de lb config, per exemple.
$ lb config --bootappend-live "boot=live components locales=de_CH.UTF-8"
Es poden especificar diverses locales en una llista separada per comes.
Aquest paràmetre, així com els paràmetres de configuració del teclat que s'indiquen a continuació, també es pot utilitzar en la línia d'ordres del nucli. Es pot especificar una configuració regional mitjançant language_country (en aquest cas s'utilitza la codificació per defecte) o la forma completa language_country.encoding. Una llista de locales suportades i la codificació per a cadascuna es poden trobar a /usr/share/i18n/SUPPORTED.
live-config s'encarrega de la configuració del teclat per a X i per a la consola utilitzant el paquet console-setup. Per a la seva configuració es pot fer servir els paràmetres d'arrencada keyboard-layouts, keyboard-variants, keyboard-options i keyboard-model mitjançant l'opció --bootappend-live. Es poden trobar opcions vàlides per a aquests a /usr/share/X11/xkb/rules/base.lst. Per a trobar distribucions de teclat i variants per a un idioma determinat, s'ha d'intentar cercar el nom en anglès de la llengua i/o el país on es parla l'idioma, per exemple:
$ egrep -i '(^!|german.*switzerland)' /usr/share/X11/xkb/rules/base.lst
! model
! layout
ch German (Switzerland)
! variant
legacy ch: German (Switzerland, legacy)
de_nodeadkeys ch: German (Switzerland, eliminate dead keys)
de_sundeadkeys ch: German (Switzerland, Sun dead keys)
de_mac ch: German (Switzerland, Macintosh)
! option
Tinir en compte que cada variant mostra la distribució que s'aplica en la descripció.
Sovint, només la distribució necessita ser configurada. Per exemple, per a obtenir els fitxers de configuració regional per a la distribució del teclat alemany i suís-alemany per a l'entorn gràfic X:
$ lb config --bootappend-live "boot=live components locales=de_CH.UTF-8 keyboard-layouts=ch"
No obstant això, per als casos d'ús molt específics, potser es vol incloure altres paràmetres. Per exemple, per a establir un sistema francès, amb una distribució de teclat French-Dvorak (anomenat Bepo) en un teclat USB TypeMatrix EZ-Reach 2030, utilitzar:
$ lb config --bootappend-live \
"boot=live components locales=fr_FR.UTF-8 keyboard-layouts=fr keyboard-variants=bepo keyboard-model=tm2030usb"
Es poden especificar diversos valors per a cada una de les opcions keyboard-* en una llista separada per comes amb l'excepció de keyboard-model, que només accepta un valor. Veure la pàgina del manual keyboard(5) per a més detalls i exemples de les variables XKBMODEL, XKBLAYOUT, XKBVARIANT i XKBOPTIONS. Si s'especifiquen diversos valors de keyboard-variants es correspondran un a un amb els valors keyboard-layouts (veure setxkbmap(1) opció -variant). Es poden utilitzar valors buits, per exemple, per a definir dos dissenys, el valor predeterminat US QWERTY i l'altre US Dvorak:
$ lb config --bootappend-live \
"boot=live components keyboard-layouts=us,us keyboard-variants=,dvorak"
Un paradigma d'un live cd és ser un sistema pre-instal·lat, que arrenca desde medis de només lectura, com un cdrom, on les modificacions no sobreviuen als reinicis del maquinari que l'executa.
Un sistema en viu és una generalització d'aquest paradigma i per tant, compatible amb altres medis, a més dels CDs, però tot i així, en el seu comportament per defecte, s'ha de considerar de només lectura i totes les evolucions en temps d'execució del sistema es perden al apagar l'equip.
La "Persistència" és un nom comú per a nomenar els diferents tipus de solucions per a guardar després de reiniciar algunes, o totes, les dades d'aquesta evolució en temps d'execució del sistema. Per a entendre com funciona, seria útil saber que, encara que el sistema s'inicia i s'executa des de medis de només lectura, les modificacions als fitxers i directoris s'escriuen ens medis d'escriptura, en general un ramdisk (tmpfs) i les dades dels discos ram no sobreviuen als reinicis.
Les dades emmagatzemades en aquest disc ram han de ser guardades en un suport d'escriptura persistent com medis d'emmagatzematge locals, un recurs compartit de xarxa o fins i tot una sessió d'una multisessió de un CD/DVD (re)grabable. Tots aquests medis són compatibles amb el sistemes en viu de diferents maneres, i tots menys l'últim, requereixen un paràmetre especial que s'especifica en l'arrencada: persistence.
Si s'utilitza el paràmetre d'arrencada persistence (i no s'utilitza nopersistence) es proven els medis locals d'emmagatzematge (per exemple, discs durs, unitats USB) buscant volums amb persistència durant l'arrencada. És possible restringir els tipus de volums amb persistència que s'utilitzarà mitjançant l'especificació de certs paràmetres d'arrencada que es descriuen a la pàgina del manual de live-boot(7). Un volum amb persistència és qualsevol dels següents:
L'etiqueta de volum per als overlays ha de ser persistence però serà passat per alt a menys que contingui un fitxer anomenat persistence.conf que s'utilitza per a personalitzar completament la persistència del volum, és a dir, especificar els directoris que es volen conservar en el volum de persistència després de reiniciar. Veure El fitxer persistence.conf per a més detalls.
Aquests són alguns exemples de com preparar un volum que s'utilitzarà per a la persistència. Pot ser, per exemple, una partició ext4 en un disc dur o en una clau USB creat amb, per exemple:
# mkfs.ext4 -L persistence /dev/sdb1
Veure també Utilitzar l'espai lliure en una memòria USB.
Si ja hi ha una partició al dispositiu, és pot canviar l'etiqueta amb un dels següents:
# tune2fs -L persistence /dev/sdb1 # for ext2,3,4 filesystems
Heus aquí un exemple de com crear un fitxer imatge basat en ext4 per a ser utilitzat per a la persistència:
$ dd if=/dev/null of=persistence bs=1 count=0 seek=1G # for a 1GB sized image file
$ /sbin/mkfs.ext4 -F persistence
Un cop s'ha creat el fitxer imatge, per exemple, per a fer /usr persistent però només guardant els canvis que es fan en aquest directori i no tots els continguts de /usr, es pot utilitzar l'opció "union". Si el fitxer imatge es troba en el directori home, copiar-lo a l'arrel del sistema de fitxers del disc dur i muntar-lo a /mnt de la següent manera:
# cp persistence /
# mount -t ext4 /persistence /mnt
A continuació, crear el fitxer persistence.conf afegint contingut i desmuntar el fitxer imatge.
# echo "/usr union" >> /mnt/persistence.conf
# umount /mnt
Ara, reiniciar el sistema i arrencar el medi en viu amb el paràmetre d'arrencada "persistence".
Un volum amb l'etiqueta persistence ha de ser configurat mitjançant un fitxer persistence.conf per a fer directoris arbitraris persistents. Aquest fitxer, ubicat a l'arrel del sistema de fitxers del volum, controla els directoris que fa persistents, i de quina manera.
A la pàgina del manual de persistence.conf(5) s'explica en detall com es configuran els muntatges de les overlays, però un simple exemple hauria de ser suficient per a la majoria d'usos. Si es vol fer el directori home i el directori del cache d'APT persistents en un sistema de fitxers ext4 a la partició /dev/sdb1:
# mkfs.ext4 -L persistence /dev/sdb1
# mount -t ext4 /dev/sdb1 /mnt
# echo "/home" >> /mnt/persistence.conf
# echo "/var/cache/apt" >> /mnt/persistence.conf
# umount /mnt
Després es reinicia el sistema. Durant la primera arrencada els continguts de /home i /var/cache/apt es copiaran en el volum de la persistència, i d'aquí en endavant tots els canvis en aquests directoris es guardaran en aquest volum. Tenir en compte que les rutes que apareixen en el fitxer persistence.conf no poden contenir espais en blanc o els components especials . i ... A més, ni /lib, /lib/live (o qualsevol dels seus subdirectoris) ni / es poden fer persistents utilitzant muntatges personalitzats. Com a solució per a aquesta limitació es pot afegir / union al fitxer persistence.conf per a aconseguir una persistència completa.
Hi ha diferents mètodes per utilitzar múltiples volums de persistència per a diferents casos d'ús. Per exemple, utilitzar diversos volums al mateix temps o seleccionar-ne només un, entre varis, per a fins molt específics.
Es poden utilitzar diversos volums diferents de muntatges personalitzats (amb els seus propis fitxers persistence.conf però si diversos volums fan que el mateix directori sigui persistent, només s'utilitzarà un d'ells. Si qualsevol dels dos muntatges són "imbricats" (és a dir, un és un sub-directori de l'altre) el directori pare es muntarà abans que el directori fill per a evitar que amb el muntatge un directori no sigui ocultat per l'altre. Els muntatges personalitzats imbricats són problemàtics si estan enumerats en el mateix fitxer persistence.conf. Veure la pàgina del manual persistence.conf(5) per a saber com manejar aquest cas, si realment es necessita (una pista: en general no cal fer-ho).
Un possible cas d'ús: Per a guardar les dades de l'usuari, és a dir /home i les dades del superusuari, és a dir /root en diferents particions, crear dues particions amb l'etiqueta persistence i afegir un fitxer persistence.conf en cadascuna d'aquesta manera # echo "/home" > persistence.conf per a la primera partició que guardarà els fitxers de l'usuari i # echo "/root" > persistence.conf per a la segona partició que emmagatzemarà els fitxers del superusuari. Finalment, utilitzar el paràmetre d'arrencada persistence.
Si un usuari necessita múltiples volums de persistència del mateix tipus per a diferents ubicacions o proves, com private i work, el paràmetre d'arrencada persistence-label utilitzat juntament amb el paràmetre d'arrencada persistence permetrà tenir diversos dispositius amb la mateixa, però única, persistència. Un exemple seria si un usuari vol utilitzar una partició amb persistència amb l'etiqueta private per a dades personals com els marcadors d'un navegador, utilitzaria els paràmetres d'arrencada: persistence persistence-label=private. I per emmagatzemar dades relacionades amb el treball, com a documents, projectes de recerca o d'un altre tipus, utilitzaria els paràmetres d'arrencada: persistence persistence-label=work.
És important recordar que aquests volums, private i work, també necessiten tenir un fitxer persistence.conf en la seva arrel. La pàgina de manual de live-boot conté més informació sobre com utilitzar aquestes etiquetes amb els noms més antics.
Utilitzar la persistència vol dir que algunes dades sensibles poden quedar exposades a risc. Especialment si les dades persistents s'emmagatzemen en un dispositiu portàtil com una memòria USB o un disc dur extern. És llavors quan el xifrat entra en joc. Fins i tot si el procediment pot semblar complicat a causa de la quantitat de passos que s'han de fer, és molt fàcil manejar particions xifrades amb live-boot. Per a utilitzar luks, que és el tipus de xifrat compatible, es necessita instal·lar cryptsetup tant en la màquina que crearà la partició xifrada com en el sistema en viu amb que es va a utilitzar la partició persistent xifrada.
Per a instal·lar cryptsetup a la nostra màquina:
# apt-get install cryptsetup
Per a instal·lar cryptsetup en el sistema viu, afegir-lo a una package-lists:
$ lb config
$ echo "cryptsetup" > config/package-lists/encryption.list.chroot
Una cop tinguem el nostre sistema en viu amb cryptsetup, bàsicament, només hem de crear una nova partició, xifrar-la i arrencar amb els paràmetres persistence i persistence-encryption=luks. Podríem haver anticipat aquest pas i afegit els paràmetres d'arrencada seguint el procediment habitual:
$ lb config --bootappend-live "boot=live components persistence persistence-encryption=luks"
Anem a entrar en els detalls per a tothom que no està familiaritzat amb el xifrat. En el següent exemple utilitzarem una partició en un dispositiu USB que correspon a /dev/sdc2. Tenir en compte que cal determinar quina partició és la que es va a utilitzar en cada cas específic.
El primer pas és connectar la memòria usb i determinar de quin dispositiu es tracta. La manera més recomanable per a llistar dispositius és utilitzar ls -l /dev/disk/by-id. Després d'això, crear una nova partició i, a continuació, xifrar-la amb una frase de contrasenya de la següent manera:
# cryptsetup --verify-passphrase luksFormat /dev/sdc2
A continuació, obrir la partició luks al mapeador de dispositius virtuals. Es pot utilitzar qualsevol nom que es desitgi. Aquí utilitzem live com a exemple:
# cryptsetup luksOpen /dev/sdc2 live
El següent pas és omplir el dispositiu amb zeros abans de crear el sistema de fitxers:
# dd if=/dev/zero of=/dev/mapper/live
Ara, estem preparats per a crear el sistema de fitxers. Noteu que estem afegint l'etiqueta persistence perquè el dispositiu es munti com a magatzem de persistència durant l'arrencada.
# mkfs.ext4 -L persistence /dev/mapper/live
Per continuar amb la nostra configuració, necessitem muntar el dispositiu, per exemple, a /mnt.
# mount /dev/mapper/live /mnt
I crear el fitxer persistence.conf a l'arrel de la partició. Això és, com s'ha explicat abans, estrictament necessari. Veure El fitxer persistence.conf.
# echo "/ union" > /mnt/persistence.conf
Desmuntar el punt de muntatge:
# umount /mnt
I opcionalment, encara que podria ser una bona manera de protegir les dades que acabem d'agregar a la partició, podem tancar el dispositiu:
# cryptsetup luksClose live
Anem a resumir el procés. Fins ara, hem creat un sistema viu capaç de manejar xifratge, que es pot copiar a una memòria USB com s'explica a Copiar una imatge ISO híbrida en un dispositiu USB. També hem creat una partició xifrada, que es pot situar en la mateixa memòria USB per portar a tot arreu i hem configurat la partició xifrada per ser utilitzada com a magatzem de persistència. Així que ara, només hem de arrencar el sistema en viu. En el moment d'arrencar, live-boot ens preguntarà la frase de contrasenya i muntarà la partició xifrada per a ser utilitzada per a la persistència.
live-build utilitza syslinux i alguns dels seus derivats (depenent del tipus d'imatge) com carregadors d'arrencada per defecte. Es poden personalitzar fàcilment per satisfer totes les necessitats.
Per a utilitzar un tema complet, copiar /usr/share/live/build/bootloaders a config/bootloaders i editar els fitxers allí. Si no es vol modificar totes les configuracions dels carregadors d'arrencada disponibles, només cal utilitzar una còpia local personalitzada d'un dels carregadors, per exemple, copiar la configuració d'isolinux a config/bootloaders/isolinux ja és suficient, depenent del cas d'ús.
Quan es modifica un dels temes per defecte, si es vol utilitzar una imatge de fons personalitzada que es mostrarà juntament amb el menú d'arrencada, es pot afegir una imatge de 640x480 píxels. Aleshores, esborrar el fitxer splash.svg.
Hi ha moltes possibilitats a l'hora de fer canvis. Per exemple, els derivats de syslinux estan configurats per defecte amb un temps d'espera de 0 (zero) el que significa que faran una pausa indefinida en la seva pantalla inicial fins que es premi una tecla.
Per a modificar el temps d'espera d'arrencada d'una imatge iso-hybrid es pot editar el fitxer isolinux.cfg especificant el temps d'espera en unitats de segons 1/10. Un fitxer isolinux.cfg modificat per a arrencar després de cinc segons seria semblant a aquest:
include menu.cfg
default vesamenu.c32
prompt 0
timeout 50
Quan es crea una imatge binària ISO9660, es poden utilitzar les següents opcions per a afegir diverses metadades textuals. Això pot ajudar a identificar fàcilment la versió o la configuració d'una imatge sense arrencar-la.
Les imatges del sistema en viu es poden integrar amb l'instal·lador de Debian. Hi ha un nombre de diferents tipus d'instal·lació, que varien en el que s'inclou i en com opera l'instal·lador.
Tenir en compte l'ús acurat de les lletres majúscules quan es refereix a "l'instal·lador de Debian" en aquesta secció - quan s'utilitza així ens referim explícitament a l'instal·lador normal del sistema Debian, i no a una altra cosa. Es veu sovint abreujat com "d-i".
Els tres principals tipus d'instal·lador són els següents:
Instal·lador de Debian "Normal": Aquesta és una imatge normal de sistema en viu amb un nucli i initrd independents que (quan es seleccionen des del carregador d'arrencada adequat) realitzen una instal·lació estàndard de Debian, igual que si s'hagués descarregat i arrencat una imatge de Debian des d'un CD. Les imatges que contenen un sistema viu i aquest tipus d'instal·lador independent s'anomenen sovint "imatges combinades".
Amb aquest tipus d'imatges, Debian s'instal·la descarregant i instal·lant paquets .deb mitjançant debootstrap, des dels medis locals o alguna xarxa, aixó resulta en un sistema Debian per defecte instal·lat al disc dur.
Tot aquest procés pot ser preconfigurat i personalitzadat de moltes formes, veure les pàgines corresponents al manual de l'instal·lador de Debian per a més informació. Quan es té un fitxer de preconfiguració que funcioni, live-build pot posar-lo automàticament a la imatge i activar-lo.
Instal·lador de Debian "Live": Aquesta és una imatge en viu amb un nucli i initrd independents que (quan es seleccionen des del carregador d'arrencada adequat) llancen un instal·lador de Debian.
La instal·lació continuarà de forma idèntica a l'instal·lació que s'ha descrit anteriorment, però en la fase d'instal·lació dels paquets, en lloc d'utilitzar debootstrap per a buscar-los i instalar-los, es copia el sistema de fitxers viu a la destinació. Això s'aconsegueix amb un udeb especial anomenat live-installer.
Després d'aquesta etapa, l'instal·lador de Debian continua de forma normal, instal·lant i configurant elements com ara els gestors d'arrencada i els usuaris locals, etc
Nota: per a donar suport a les entrades de l'instal·lador normal i live en el gestor d'arrencada del mateix medi s'ha de desactivar el live-installer mitjançant la preconfiguració live-installer/enable=false.
Instal·lador de Debian "d'escriptori": Independentment del tipus d'instal·lador de Debian inclòs, es pot iniciar el d-i des de l'escriptori fent clic damunt una icona. Aixó és senzill per a l'usuari però perquè funcioni s'ha d'afegir el paquet debian-installer-launcher.
Tenir en compte que, per defecte, live-build no inclou imatges de l'instal·lador de Debian en les imatges, ha de ser específicament activat amb lb config. A més, tenir en compte que per a que funcioni l'instal·lador "d'escriptori" el nucli del sistema viu ha de coincidir amb el nucli que el d-i utilitza per a l'arquitectura especificada. Per exemple:
$ lb config --architectures i386 --linux-flavours 486 \
--debian-installer live
$ echo debian-installer-launcher >> config/package-lists/my.list.chroot
Com es descriu en el Manual de l'instal·lador de Debian, a l'apèndix B a ‹https://www.debian.org/releases/stable/i386/apb.html›, "la preconfiguració proporciona una manera de respondre a les preguntes durant la instal·lació, sense haver d'introduir les respostes manualment mentre la instal·lació està en curs. Això permet automatitzar completament la majoria dels tipus d'instal·lacions i fins i tot ofereix algunes característiques no disponibles durant les instal·lacions normals." Aquest tipus de personalització s'aconsegueix millor amb live-build col·locant la configuració en un fitxer preseed.cfg a config/includes.installer/. Per exemple, per a preconfigurar la variant local en_US:
$ echo "d-i debian-installer/locale string en_US" \
>> config/includes.installer/preseed.cfg
Per motius experimentals o de depuració d'errors, és possible que es vulgui incloure paquets udeb creats localment per al d-i. Per a afegir-los a la imatge posar-los a config/packages.binary/. Es poden incloure fitxers addicionals o de substitució i alguns directoris a l'initrd de l'instal·lador d'una manera similar a Live/chroot local includes, posant el material a config/includes.installer/.
Quan s'envia una contribució, s'ha d'identificar clarament el titular dels drets d'autor i incloure la declaració de concessió de llicències aplicables. Recordar que per a ser acceptada, la contribució ha de tenir una llicencia igual que la resta del document, a saber, la versió de la GPL 3 o superior.
Les contribucions al projecte, com ara traduccions i pegats, són molt benvingudes. Qualsevol persona pot fer un lliurament directe al repositori. No obstant això, demanem que s'enviïn els canvis grans a la llista de correu per a parlar-ne en primer lloc. Veure la secció Contacte per a més informació.
El Live Systems Project utilitza Git com a sistema de control de versions i gestió de codi font. Com s'explica en Repositoris Git hi ha dues branques principals de desenvolupament: debian i debian-next. Tothom pot fer lliuraments a les branques debian-next dels repositoris live-boot, live-build, live-config, live-images, live-manual i live-tools.
No obstant això, hi ha certes restriccions. El servidor rebutja:
Tot i que tots els lliuraments poden ser revisats, demanem que s'utilitzi el sentit comú i es facin bons lliuraments amb bons missatges.
Per tal de fer un push als repositoris, s'ha de seguir el següent procediment. Aquí s'utilitza live-manual com a exemple, per tant, cal substituir-lo pel nom del repositori amb que es desitja treballar. Per a obtenir informació detallada sobre com editar live-manual veure Contribuir a aquest document.
$ mkdir -p ~/.ssh/keys
$ wget http://live-systems.org/other/keys/git@live-systems.org -O ~/.ssh/keys/git@live-systems.org
$ wget http://live-systems.org/other/keys/git@live-systems.org.pub -O ~/.ssh/keys/git@live-systems.org.pub
$ chmod 0600 ~/.ssh/keys/git@live-systems.org*
$ cat >> ~/.ssh/config << EOF
Host live-systems.org
Hostname live-systems.org
User git
IdentitiesOnly yes
IdentityFile ~/.ssh/keys/git@live-systems.org
EOF
$ git clone git@live-systems.org:/live-manual.git
$ cd live-manual && git checkout debian-next
$ git config user.name "John Doe"
$ git config user.email john@example.org
Important: Tenir en compte que s'han d'enviar els canvis a la branca debian-next.
$ git commit -a -m "Adding a section on applying patches."
$ git push
Live systems està lluny de ser perfecte, però volem que sigui el més perfecte possible - amb la vostra ajuda. No dubtar d'informar sobre un error. És millor omplir un informe dues vegades que mai. No obstant això, aquest capítol inclou recomanacions sobre com presentar bons informes d'errors.
Per als impacients
Ja que les distribucions Debian testing i Debian unstable són blancs mòbils, quan s'especifica una d'elles com sistema de destinació, no sempre és possible construir amb èxit.
Si això és massa difícil, no construir un sistema basat en testing o unstable, sinó més aviat, utilitzar stable. live-build sempre construeix la versió stable per defecte.
El problemes coneguts es mostren sota la secció 'status' a la nostra pàgina web a ‹http://live-systems.org/›.
Està fora de l'abast d'aquest manual ensenyar a identificar correctament i solucionar els problemes dels paquets de les distribucions en desenvolupament, però, hi ha dues coses que sempre es pot provar: Si la construcció falla quan la distribució de destinació és testing, provar unstable. Si unstable tampoc funciona, tornar a testing i fer un pin de la versió més recent del paquet que falla de unstable (veure APT pinning per a més detalls).
Per a assegurar-se que un error en particular no és causat per un sistema mal construït, reconstruir sempre tot el sistema en viu a partir de zero per veure si l'error és reproduïble.
La utilització de paquets obsolets pot causar problemes significatius al tractar de reproduir (i en última instància, arreglar) el problema. Comprovar que el sistema de construcció està actualitzat i tots els paquets inclosos en la imatge estan també actualitzats.
Proporcionar informació suficient amb l'informe. Incloure, com a mínim, la versió exacta de live-build i els passos per a reproduir-lo. Utilitzar el sentit comú i proporcionar tota altra informació pertinent si es pensa que aixó pot ajudar a resoldre el problema.
Per a treure el màxim profit del informe d'errors, es requereix com a mínim la informació següent:
Es pot generar un log del procés de construcció mitjançant l'ordre tee. Recomanem fer-ho automàticament amb un script auto/build (veure Gestió d'una configuració per a més detalls).
# lb build 2>&1 | tee build.log
Durant l'arrencada, live-boot i live-config emmagatzemen els seus logs a /var/log/live/. Comprovar aquest fitxers per a detectar missatges d'error.
A més, per a descartar altres errors, sempre és una bona idea comprimir el directori config/ i pujar-lo a algun lloc (no enviar-lo com arxiu adjunt a la llista de correu), perquè puguem tractar de reproduir els errors que s'han trobat. Si això és difícil (per exemple, a causa de la mida del arxiu) es pot utilitzar la sortida de lb config --dump que produeix un resum del arbre de configuració (és a dir, fa un llistat dels fitxers dins els subdirectoris de config/, però no els inclou).
Recordar que s'ha d'enviar qualsevol log que es produeixi amb la configuració regional en anglès, per exemple, executar les ordres de live-build començant per LC_ALL=C o LC_ALL=en_US.
Si pot ser, aïllar el cas que falla al canvi més petit possible que fa que no funcioni. No sempre és fàcil fer això, per tant, si no es possible fer-ho pel informe, no preocupar-se. No obstant això, si es planeja bé el cicle de desenvolupament, i s'utilitzen petits conjunts de canvis suficients per iteració, es pot ser capaç d'aïllar el problema mitjançant la construcció d'una configuració 'base' més senzilla que s'ajusti a la configuració desitjada més el conjunt de canvis que fa que no funcioni. Si es dificil classificar quins canvis fan que falli, pot ser que s'inclogui massa en cada conjunt de canvis i s'ha de desenvolupar en petits increments.
Si no és clar quin component és el responsable de l'error o si l'error és general pel que fa als sistemes vius, es pot omplir un informe d'errors sobre el pseudopaquet debian-live.
No obstant això, estarem molt agraïts si s'intenta limitar la recerca segons el lloc on apareix l'error.
live-build crea primer un sistema Debian bàsic amb debootstrap o cdebootstrap. Depenent de l'eina utilitzada i la distribució Debian que s'està creant mitjançant el bootstrapping, pot fallar. Si un error apareix aquí, comprovar si l'error està relacionat amb un paquet específic de Debian (el més probable), o si està relacionat a l'eina bootstraping en si mateixa.
En ambdós casos, això no és un error del sistema en viu, sinó de Debian en si mateix i, probablement, no ho podem arreglar directament. Informar del error sobre l'eina de debootstrapping o el paquet que falla.
live-build instal·la paquets addicionals del arxiu de Debian i en funció de la distribució Debian utilitzada i de l'estat diari de l'arxiu, pot fallar. Si un error apareix aquí, comprovar si l'error és també reproduïble en un sistema normal.
Si aquest és el cas, no es tracta d'un error del sistema en viu, sinó de Debian - Informar d'això sobre el paquet que falla. Executar debootstrap per separat de la construcció del sistema Live o executar lb bootstrap --debug per a tenir més informació.
A més, si es fa servir un mirall local i/o qualsevol tipus de proxy i s'està experimentant algun problema, sempre s'ha de mirar de reproduir-lo fent un bootstrapping a partir d'un mirall oficial.
Si la imatge no arrenca, informar a la llista de correu, juntament amb la informació sol·licitada a Recopilar informació. No oblidar-se d'esmentar, com/quan la imatge falla, ja sigui amb virtualització o maquinari real. Si s'utilitza una tecnologia de virtualització d'algun tipus, sempre fer la prova amb maquinari real abans d'informar d'un error. Proporcionar una captura de pantalla de l'error és també molt útil.
Si un paquet s'ha instal·lat correctament, però falla quan s'executa el sistema Live, això és probablement un error al sistema en viu. No obstant això:
Abans de presentar l'informe d'errors, cercar a la web el missatge d'error o símptoma que s'està rebent. Ja que és molt poc probable que sigui l'única persona que té un problema en particular. Sempre hi ha una possibilitat que hagi estat discutit en un altre lloc i hi hagi una possible solució, pegat o s'hagi proposat una solució alternativa.
S'ha de prestar especial atenció a la llista de correu dels sistemes en viu, així com a la pàgina web, ja que és probable que continguin la informació més actualitzada. Si aquesta informació existeix, incloure una referènca a aquesta en l'informe d'errors.
A més, s'hauria de comprovar les llistes d'errors actuals de live-build, live-boot, live-config i live-tools per a veure si ja s'ha informat sobre alguna cosa semblant .
El Live Systems Project manté un registre de tots els errors en el sistema de seguiment d'errors de Debian (BTS). per a obtenir informació sobre la utilització del sistema, es pot consultar ‹https://bugs.debian.org/›. També es poden enviar els informes dels errors mitjançant l'ordre reportbug del paquet amb el mateix nom.
En general, s'ha d'informar dels errors en temps de construcció contra el paquet live-build, dels errors durant l'arrencada contra live-boot i dels errors de temps d'execució contra live-config. Si no s'està segur de quin paquet és l'adequat o es necessita més ajuda abans d'enviar un informe d'errors, informar contra el pseudopaquet debian-live. Nosaltres ens farem càrrec d'ell i el reassignarem on sigui procedent.
Tenir en compte que els errors trobats en les distribucions derivades de Debian (com Ubuntu i altres) no han de ser enviats al BTS de Debian tret que puguin ser reproduïts també en sistemes Debian utilitzant paquets oficials de Debian.
En aquest capítol es documenta l'estil de codi utilitzat a live systems.
Mal:
if foo; then
bar
fi
Bé:
if foo
then
bar
fi
Mal:
Foo () {
bar
}
Bé:
Foo ()
{
bar
}
Mal:
FOO=bar
Bé:
FOO="bar"
Mal:
if [ -f "${FOO}"/foo/"${BAR}"/bar ]
then
foobar
fi
Bé:
if [ -f "${FOO}/foo/${BAR}/bar" ]
then
foobar
fi
Aquest capítol documenta els procediments dins del Live Systems Project per a les diferents tasques que necessiten la cooperació amb altres equips de Debian.
El llançament d'una nova versió de Debian inclou una gran quantitat de diferents equips que treballen junts per a fer que aixó succeeixi. En algun moment, l'equip Live arriba i construeix imatges en viu del sistema. Els requisits per a fer això són:
Recordar que s'han d'ajustar els miralls chroot i binary en la construcció de l'última sèrie d'imatges per a una versió de Debian després de canviar-les de ftp.debian.org a archive.debian.org. D'aquesta manera, les imatges prefabricades ja velles continuaran sent útils sense modificacions per part dels usuaris.
Es pot generar un correu per a anunciar una publicació puntual mitjançant la plantilla següent i l'ordre:
$ sed \
-e 's|@MAJOR@|7.0|g' \
-e 's|@MINOR@|7.0.1|g' \
-e 's|@CODENAME@|wheezy|g' \
-e 's|@ANNOUNCE@|2013/msgXXXXX.html|g'
Llegir el correu acuradament abans d'enviar-lo i passar-lo als altres per a la correcció d'errades.
Updated Live @MAJOR@: @MINOR@ released
The Live Systems Project is pleased to announce the @MINOR@ update of the
Live images for the stable distribution Debian @MAJOR@ (codename "@CODENAME@").
The images are available for download at:
<http://live-systems.org/cdimage/release/current/>
and later at:
<http://cdimage.debian.org/cdimage/release/current-live/>
This update includes the changes of the Debian @MINOR@ release:
<https://lists.debian.org/debian-announce/@ANNOUNCE@>
Additionally it includes the following Live-specific changes:
* [INSERT LIVE-SPECIFIC CHANGE HERE]
* [INSERT LIVE-SPECIFIC CHANGE HERE]
* [LARGER ISSUES MAY DESERVE THEIR OWN SECTION]
About Live Systems
------------------
The Live Systems Project produces the tools used to build official
live systems and the official live images themselves for Debian.
About Debian
------------
The Debian Project is an association of Free Software developers who
volunteer their time and effort in order to produce the completely free
operating system Debian.
Contact Information
-------------------
For further information, please visit the Live Systems web pages at
<http://live-systems.org/>, or contact the Live Systems team at
<debian-live@lists.debian.org>.
La llista de tots els repositoris del Live Systems Project és a ‹http://live-systems.org/gitweb/›. Les URLs git del projecte tenen la forma: protocol://live-systems.org/git/repositori. Per tant, per a clonar live-manual en només lectura, llançar:
$ git clone git://live-systems.org/git/live-manual.git
O,
$ git clone https://live-systems.org/git/live-manual.git
O,
$ git clone http://live-systems.org/git/live-manual.git
Les adreces per a clonar amb permís d'escriptura tenen la forma: git@live-systems.org/repositori.
Així que, de nou, per a clonar live-manual a través de ssh escriure:
$ git clone git@live-systems.org:live-manual.git
L'arbre git es compon de diverses branques diferents. Les branques debian i debian-next són particularment notables perquè contenen el treball real que, amb el temps, serà inclòs en cada nova versió.
Després de clonar qualsevol dels repositoris existents, estarem a la branca debian. Això és apropiat per a fer una ullada a l'estat de l'última versió del projecte, però abans de començar a treballar és fonamental canviar a la branca debian-next. Per fer això:
$ git checkout debian-next
La branca debian-next, que no sempre és fast-forward, és on es realitzen tots els canvis abans de fusionar-los amb la branca debian. Per fer una analogia, és com un camp de proves. Si s'està treballant en aquesta branca i es necessari fer un pull, s'haurà de fer un git pull --rebase perquè les modificacions locals es guardin mentre s'actualitza des del servidor i llavors els canvis locals es posaran al damunt de tot.
Si es té la intenció de clonar diversos repositoris de Live Systems i canviar a la branca debian-next immediatament per a comprovar l'últim codi, escriure un pegat o contribuir amb una traducció, s'ha de saber que el servidor git proporciona un fitxer mrconfig per a facilitar el maneig de múltiples repositoris. Per a utilitzar-lo cal instal·lar el paquet mr i després d'això, fer:
$ mr bootstrap http://live-systems.org/other/mr/mrconfig
Aquesta ordre automàticament clonarà i canviarà a la branca debian-next els repositoris de desenvolupament dels paquets debian produïts pel projecte. Aquests inclouen, entre d'altres, el repositori live-images, que conté les configuracions utilitzades per a construir les imatges prefabricades que el projecte publica per a l'ús general. per a obtenir més informació sobre com utilitzar aquest repositori, consultar Clonar una configuració publicada via Git
En aquest capítol s'inclouen exemples de construccions per a casos d'ús específics amb sistemes en viu. Si s'és nou en la construcció d'imatges en viu pròpies, us suggerim mirar els tres tutorials en seqüència, ja que cada un ensenya noves tècniques que ajuden a utilitzar i entendre els exemples restants.
per a utilitzar aquests exemples es necessita un sistema de construcció que compleixi les exigències enumerades a Requisits y que tingui live-build instal·lat com es descriu a Instal·lació de live-build.
Cal notar que, per a abreujar, en aquests exemples no s'especifica un mirall local per a utilitzar en la construcció. Es poden accelerar les descàrregues considerablement si s'utilitza un mirall local. Es pot especificar les opcions quan s'utilitza lb config, com es descriu a Miralls de distribució utilitzats en temps de construcció, o per a major comoditat, establir el valor predeterminat per al sistema de construcció en el fitxer /etc/live/build.conf. Només cal crear aquest fitxer i establir a les variables al mirall preferit. Tots els altres miralls que s'utilitzin en la construcció adoptaran valors per defecte segons aquests valors. Per exemple:
LB_MIRROR_BOOTSTRAP="http://mirror/debian/"
LB_MIRROR_CHROOT_SECURITY="http://mirror/debian-security/"
LB_MIRROR_CHROOT_BACKPORTS="http://mirror/debian-updates/"
Cas d'ús: Crear una primera imatge senzilla, aprenent els conceptes bàsics de live-build.
En aquest tutorial, anem a construir una imatge ISO híbrida per defecte que contingui només els paquets de base (no té Xorg) i altres paquets de suport de sistema en viu, com un primer exercici en l'ús de live-build.
No pot ser més senzill que això:
$ mkdir tutorial1 ; cd tutorial1 ; lb config
Examinar el contingut del directori config/ si es vol. Es veurà emmagatzemada aquí una configuració en esquelet, a punt per a ser personalitzada o, en aquest cas, per a ser utilitzada immediatament per a construir una imatge per defecte.
Ara, com a superusuari, construir la imatge, guardant un log del que es construeix amb tee.
# lb build 2>&1 | tee build.log
Suposant que tot va bé, després d'una estona, el directori actual contindrà una live-image-i386.hybrid.iso. Aquesta imatge ISO híbrida es pot arrencar en una màquina virtual tal com s'explica a Provar una imatge ISO amb Qemu i Provar una imatge ISO amb VirtualBox, o bé copiada a un dispositiu USB com es descriu a Gravar una imatge ISO en un medi físic i Copiar una imatge ISO híbrida en un dispositiu USB, respectivament.
Cas d'ús: Crear una imatge d'una utilitat de navegador web, aprenent a aplicar personalitzacions.
En aquest tutorial, anem a crear una imatge adequada per al seu ús com a una utilitat de navegador web, que serveix com introducció a la personalització de les imatges de sistemes en viu.
$ mkdir tutorial2
$ cd tutorial2
$ lb config
$ echo "task-lxde-desktop iceweasel" >> config/package-lists/my.list.chroot
$ lb config
La nostra elecció de LXDE per a aquest exemple reflecteix el nostre desig d'oferir un entorn d'escriptori mínim, ja que l'objectiu de la imatge és l'únic ús que tenim al cap, el navegador web. Podríem anar encara més lluny i oferir una configuració per defecte per al navegador web a config/includes.chroot/etc/iceweasel/profile/, o paquets addicionals de suport per a la visualització de diversos tipus de contingut web, però deixem això com a un exercici per al lector.
Construir la imatge, de nou com a superusuari, guardant un log com al Tutorial 1:
# lb build 2>&1 | tee build.log
Un cop més, verificar que la imatge està bé i provar-la, com al Tutorial 1.
Cas d'ús: Crear un projecte per a construir una imatge personalitzada, que contingui el programari favorit per a portar en una memòria USB allà on es vagi i que evolucionarà en revisions successives tal i com les necessitats i les preferències canvien.
Com la nostra imatge personalitzada canviarà durant un nombre de revisions i volem fer un seguiment d'aquests canvis, provar coses experimentals i possiblement revertir-les si les coses no surten bé, anem a mantenir la nostra configuració en el popular sistema de control de versions git. També utilitzarem les millors pràctiques de configuració automàtica mitjançant scripts auto com s'explica a Gestió d'una configuració.
$ mkdir -p tutorial3/auto
$ cp /usr/share/doc/live-build/examples/auto/* tutorial3/auto/
$ cd tutorial3
Editar auto/config de la manera següent:
#!/bin/sh
lb config noauto \
--architectures i386 \
--linux-flavours 686-pae \
"${@}"
Executar lb config per a crear l'arbre de configuració, utilitzant el script auto/config que s'acaba de crear:
$ lb config
Ara, omplir la llista local de paquets:
$ echo "task-lxde-desktop iceweasel xchat" >> config/package-lists/my.list.chroot
En primer lloc, amb --architectures i386 s'assegura que al nostre sistema de construcció amd64 podem construir una versió de 32 bits adequada per al seu ús en la majoria de màquines. En segon lloc, fem servir --linux-flavours 686-pae perquè no creiem que utilitzarem aquesta imatge en sistemes molt més vells. En tercer lloc, hem triat la tasca metapaquet lxde per a donar-nos un escriptori mínim. I, finalment, hem afegit dos paquets inicials favorits: iceweasel i xchat.
Ara, construir la imatge:
# lb build
Tenir en compte que a diferència dels dos primers tutorials, ja no s'ha d'escriure 2>&1 | tee build.log ja que ara s'inclou al script auto/build.
Quan s'ha provat la imatge (com al Tutorial 1) i s'està satisfet del seu funcionament, és el moment d'iniciar el repositòri git, afegint només els scripts auto que s'han creat, i llavors fer el primer lliurament:
$ git init
$ cp /usr/share/doc/live-build/examples/gitignore .gitignore
$ git add .
$ git commit -m "Initial import."
En aquesta revisió, anem a netejar després de la primera construcció, afegir el paquet vlc a la nostra configuració, reconstruir, provar i fer el lliurament.
L'ordre lb clean netejarà tots els fitxers generats en la construcció anterior a excepció del cache, el que estalvia haver de tornar a descarregar els paquets. Això assegura que el lb build següent tornarà a executar totes les etapes per a regenerar els fitxers de la nostra nova configuració.
# lb clean
Ara afegim el paquet vlc al llistat de paquets local a config/package-lists/my.list.chroot:
$ echo vlc >> config/package-lists/my.list.chroot
Construir de nou:
# lb build
Provar, i quan s'estigui satisfet, fer el lliurament de la propera revisió:
$ git commit -a -m "Adding vlc media player."
Per descomptat, es possible fer canvis més complicats en la configuració, potser afegint fitxers en els subdirectoris de config/. Quan es fa un lliurament de les noves revisions, s'ha de tenir cura de no editar a mà o incloure en el lliurament els fitxers de nivell superior de config que contenen variables LB_*, ja que són productes de construcció també, i sempre són netejats per lb clean i tornats a crear per lb config a través dels seus respectius scripts auto.
Hem arribat al final de la nostra sèrie de tutorials. Molts més tipus de personalització són possibles, amb les poques característiques explorades en aquests senzills exemples, es poden crear una varietat gairebé infinita d'imatges diferents. Els exemples que queden d'aquesta secció tracten diferents casos d'ús extrets de les experiències recollides dels usuaris de sistemes en viu.
Cas d'ús: Crear una imatge amb live-build per a connectar-se directament a un servidor VNC al arrencar.
Fer un directori de treball i crear una configuració d'esquelet en el seu interior, desactivant els «recommends» per a fer un sistema mínim. I a continuació, crear dues llistes inicials de paquets: La primera generada per un script proporcionat per live-build anomenat Packages (veure Generar llistes de paquets), i la segona incloent-hi xorg, gdm3, metacity i xvnc4viewer.
$ mkdir vnc-kiosk-client
$ cd vnc-kiosk-client
$ lb config -a i386 -k 686-pae --apt-recommends false
$ echo '! Packages Priority standard' > config/package-lists/standard.list.chroot
$ echo "xorg gdm3 metacity xvnc4viewer" > config/package-lists/my.list.chroot
Com s'explica a Afinar APT per a estalviar espai pot ser que s'hagi de tornar a afegir alguns paquets recomanats per a fer que la imatge funcioni correctament.
Una manera fàcil d'enumerar els recommends és utilitzar apt-cache. Per exemple:
$ apt-cache depends live-config live-boot
En aquest exemple, ens vam assabentar que havíem de tornar a incloure diversos paquets recomanats per live-config i live-boot: user-setup perquè funcioni l'autologin i sudo com a programa essencial per a apagar el sistema. A més, podria ser útil afegir live-tools per a poder copiar la imatge en la memòria RAM i eject per a expulsar, finalment, el medi en viu. Per tant:
$ echo "live-tools user-setup sudo eject" > config/package-lists/recommends.list.chroot
Després, crear el directori /etc/skel a config/includes.chroot i posar un fitxer .xsession personalitzat per a l'usuari per defecte que posarà en marxa metacity i iniciarà xvncviewer, connectant al port 5901 d'un servidor ubicat a 192.168.1.2:
$ mkdir -p config/includes.chroot/etc/skel
$ cat > config/includes.chroot/etc/skel/.xsession << EOF
#!/bin/sh
/usr/bin/metacity &
/usr/bin/xvncviewer 192.168.1.2:1
exit
EOF
Construir la imatge:
# lb build
Gaudir-ne.
Cas d'ús: Crear una imatge per defecte amb alguns components eliminats per tal que càpiga en una clau USB de 128MB amb un petit espai de sobres per a utilitzar-lo com millor us sembli.
Al optimitzar una imatge per a adaptar-la a una mida determinada, cal comprendre la compensació que s'estan fent entre la mida i la funcionalitat. En aquest exemple, retallem tant només per a donar cabuda a material addicional dins d'una mida de 128MB, però sense fer res per a destruir la integritat dels paquets continguts, com la depuració de les dades de localització a través del paquet localepurge o altres optimitzacions "intrusives". De particular interès, utilitzem --debootstrap-options per a crear un sistema mínim des de zero.
$ lb config -k 486 --apt-indices false --apt-recommends false --debootstrap-options "--variant=minbase" --firmware-chroot false --memtest none
Per a fer que la imatge funcioni correctament, hem de tornar a afegir, com a mínim, dos paquets recomanats, que es queden fora per l'opció --apt-recommends false. Veure Afinar APT per a estalviar espai
$ echo "user-setup sudo" > config/package-lists/recommends.list.chroot
Ara, crear la imatge de la forma habitual:
# lb build 2>&1 | tee build.log
En el sistema de l'autor en el moment d'escriure això, la configuració anterior produeix una imatge de 77MB. Això es compara favorablement amb la imatge de 177MB produïda per la configuració per defecte del Tutorial 1.
El estalvi d'espai més gran aquí, en comparació amb la construcció d'una imatge per defecte en un sistema d'arquitectura i386, és seleccionar només la variant del nucli 486 en comptes del predeterminat -k "486 686-pae". Deixar els índexs d'APT amb --apt-indices false també permet estalviar una bona quantitat d'espai, el desavantatge és que es necessita fer apt-get update abans d'utilitzar apt en el sistema en viu. Deixar els paquets recomanats amb --apt-recommends false estalvia una mica d'espai addicional, a costa d'ometre alguns paquets que d'una altra manera es podria esperar que hi fossin. --debootstrap-options "--variant=minbase" preinstal·la un sistema mínim des del principi. Al no incloure automàticament paquets de firmware amb --firmware-chroot false també es guanya una mica d'espai. I finalment, --memtest none impedeix la instal·lació d'un comprovador de memòria.
Nota: Un sistema mínim es pot aconseguir també fent servir un script ganxo, com ara el stripped.hook.chroot de /usr/share/doc/live-build/examples/hooks. Es pot guanyar petites quantitats addicionals d'espai i produir una imatge de 62MB. No obstant, el script ganxo aconsegueix això eliminant documentació i altres fitxers dels paquets instal·lats al sistema. Això viola la integritat dels paquets i com és comenta a l'encapçalament del script, pot tenir conseqüències imprevistes. És per això que l'ús d'un debootstrap mínim és el mètode recomanat per a aconseguir aquest objectiu.
Cas d'ús: Crear una imatge amb l'escriptori GNOME, localitzat per Suïssa i que inclogui un instal·lador.
Volem fer una imatge ISO híbrida per a l'arquitectura i386 fent servir el nostre escriptori preferit, en aquest cas GNOME, que conté tots els mateixos paquets que serien instal·lats per l'instal·lador estàndard de Debian per a GNOME.
El nostre primer problema és descobrir els noms de les tasques del llenguatge apropiades. En l'actualitat, live-build no ens pot ajudar amb això. Tot i que es podria tenir sort i trobar-ho per assaig i error, hi ha una eina, grep-dctrl, per extreure les descripcions de les tasques de tasksel-data. Per a preparar-ho tot, assegurar-se de tenir totes dues coses:
# apt-get install dctrl-tools tasksel-data
Ara podem buscar les tasques apropiades, primer amb:
$ grep-dctrl -FTest-lang de /usr/share/tasksel/descs/debian-tasks.desc -sTask
Task: german
Mitjançant aquesta ordre, es descobreix que la tasca s'anomena, amb suficient claredat, german. Ara, per a trobar les tasques relacionades:
$ grep-dctrl -FEnhances german /usr/share/tasksel/descs/debian-tasks.desc -sTask
Task: german-desktop
Task: german-kde-desktop
En el moment d'arrencar es generarà la variant regional de_CH.UTF-8 i es seleccionarà la disposició del teclat ch. Ara posarem les peces juntes. Recordant de Ús dels metapaquets que els metapaquets tenen el prefix task-, simplement especificar aquests paràmetres del llenguatge a l'arrencada, i després afegir els paquets de prioritat estàndard i tots els metapaquets descoberts a la nostra llista de paquets de la següent manera:
$ mkdir live-gnome-ch
$ cd live-gnome-ch
$ lb config \
-a i386 \
-k 486 \
--bootappend-live "boot=live components locales=de_CH.UTF-8 keyboard-layouts=ch" \
--debian-installer live
$ echo '! Packages Priority standard' > config/package-lists/standard.list.chroot
$ echo task-gnome-desktop task-german task-german-desktop >> config/package-lists/desktop.list.chroot
$ echo debian-installer-launcher >> config/package-lists/installer.list.chroot
Tenir en compte que s'ha inclòs el paquet debian-installer-launcher per a llançar l'instal·lador des de l'escriptori en viu, i també s'especifica el nucli 486, ja que actualment és necessari que l'instal·lador i el nucli del sistema viu coincideixin perquè el llançador funcioni correctament.
Aquesta secció s'ocupa d'algunes consideracions generals a tenir en compte al escriure documentació tècnica per a live-manual. Es divideixen en aspectes lingüístics i procediments recomanats.
Nota: Els autors han de llegir primer Contribuir a aquest document
Tenir en compte que un alt percentatge dels lectors no són parlants nadius d'anglès. Així que, com a regla general, intentar utilitzar frases curtes i significatives, seguides d'un punt i apart.
Això no vol dir que s'hagi d'utilitzar un estil simplista i ingenu. És un suggeriment per intentar evitar, en la mesura del possible, les oracions subordinades complexes que fan que el text sigui difícil d'entendre per als parlants no nadius d'anglès.
Les varietats d'anglès més esteses són el britànic i l'americà, així que és molt probable que la majoria dels autors acabin utilitzant l'una o l'altra. En un entorn de col·laboració, la varietat ideal seria "l'anglès internacional", però és molt difícil, per no dir impossible, decidir quina varietat d'entre totes les existents, és la millor.
Esperem que les diferents varietats es puguin barrejar sense crear malentesos, però en termes generals s'ha d'intentar ser coherent i abans de decidir sobre l'ús de l'anglès britànic, l'anglès americà o qualsevol altra varietat, fer una ullada a com escriuen altres persones i tractar d'imitar l'estil.
S'ha de ser imparcial. Evitar incloure referències a ideologies totalment alienes a live-manual. L'escriptura tècnica ha de ser el més neutral possible. Està en la naturalesa mateixa de l'escriptura científica.
Evitar el llenguatge sexista tant com sigui possible. Si es necessita fer referència a la tercera persona del singular utilitzar preferiblement "they" en lloc de "he" or "she" o invents estranys com per exemple "s/he" o "s(he)".
Anar directament al gra i no fent voltes. Donar tota la informació necessària, però no afegir més informació de la necessària, és a dir, no explicar detalls innecessaris. Els lectors són intel·ligents. Es presumeix algun coneixement previ per la seva part.
Tenir en compte que qualsevol cosa que s'escrigui haurà de ser traduida a diverses llengües. Això implica que un nombre de persones hauran de fer un treball extra si s'agrega informació innecessària o redundant.
Com s'ha suggerit abans, és gairebé impossible estandarditzar un document escrit en col·laboració en un tot perfectament unificat. No obstant això, s'aprecia tot esforç per escriure d'una manera coherent amb la resta dels autors.
Utilitzar connectors del discurs perquè el text sigui coherent i sense ambigüitats. (Normalment s'anomenen connectors).
És preferible descriure l'assumpte en un o diversos paràgrafs en lloc d'utilitzar una sèrie de oracions en un típic estil de "changelog". Cal descriure-ho! Els Lectors ho agrairan.
Buscar el significat de les paraules en un diccionari o una enciclopèdia si no es sap com expressar certs conceptes en anglès. Però cal tenir en compte que un diccionari pot ser el millor amic o pot convertir-se en el pitjor enemic si no es sap com utilitzar-lo correctament.
L'anglès té el vocabulari més gran que existeix (amb més d'un milió de paraules). Moltes d'aquestes paraules són préstecs d'altres llengües. Al buscar el significat de les paraules en un diccionari bilingüe la tendència d'un parlant no nadiu d'anglès és triar la que sona més semblant en la seva llengua materna. Sovint, això es converteix en un discurs excessivament formal que no sona ben natural en anglès.
Com a regla general, si un concepte es pot expressar utilitzant diferents sinònims, és un bon consell triar la primera paraula proposada pel diccionari. En cas de dubte, és sovint correcte elegir les paraules d'origen germànic (Normalment paraules monosíl·labes). Tenir en compte que aquestes dues tècniques poden produir un discurs més aviat informal, però almenys la elecció de paraules serà d'ampli ús i acceptació general.
L'ús d'un diccionari de frases fetes es recomanable. Són molt útils quan es tracta de saber quines paraules solen aparèixer juntes.
Com s'ha dit abans, és una bona pràctica aprendre del treball dels altres. L'ús d'un motor de recerca per comprovar com altres autors utilitzen certes expressions pot ajudar molt.
Compte amb els falsos amics. No importa com de competent un és en un idioma estranger, de tant en tant es pot caure en el parany dels anomenats "falsos amics", paraules que s'assemblen en dos idiomes però els significats o usos poden ser completament diferents.
Intentar evitar els modismes tant com sigui possible. Els "modismes " són expressions que tenen un significat completament diferent del que les seves paraules per separat semblen voler dir. De vegades, els modismes poden ser difícils d'entendre fins i tot per als parlants nadius d'anglès!
Tot i que s'anima a utilitzar un anglès senzill i planer, l'escriptura tècnica pertany al registre formal de la llengua.
Intentar evitar l'argot, les abreviatures inusuals que són difícils d'entendre i per sobre de tot, les contraccions que tracten d'imitar el llenguatge parlat. Per no parlar d'expressions familiars o típiques de l'irc.
És important que els autors provin els seus exemples abans d'afegir-los a live-manual per assegurar-se que tot funciona com es descriu. Fer les proves en un entorn chroot net o en una màquina virtual pot ser un bon punt de partida. A més, seria ideal si les proves fossin dutes a terme en diferents ordinadors amb un maquinari diferent per detectar els possibles problemes que puguin sorgir.
Quan es posa un exemple mirar de ser el més específic possible. Un exemple és, després de tot, només un exemple.
Sovint és millor utilitzar una línia que només s'aplica a un cas concret que l'ús d'abstraccions que poden confondre als lectors. En aquest cas es pot donar una breu explicació dels efectes de l'exemple proposat.
Hi pot haver algunes excepcions quan l'exemple suggereixi l'ús d'algunes ordres potencialment perilloses que, si s'utilitzen incorrectament, poden provocar la pèrdua de dades o altres efectes indesitjables similars. En aquest cas, s'haurà de proporcionar una explicació detallada sobre els possibles efectes secundaris.
Els enllaços a llocs externs només s'han d'utilitzar quan la informació en aquests llocs és crucial per a comprendre un punt especial. Tot i això, intentar utilitzar els enllaços a llocs externs el menys possible. Els enllaços d'internet poden canviar de tant en tant, donant lloc a enllaços trencats i deixant els arguments en un estat incomplet.
A més, la gent que llegeix el manual sense connexió no podrà seguir els enllaços.
Intentar evitar les marques tant com sigui possible. Tenir en compte que altres projectes derivats poden fer ús de la documentació que escrivim. Així que estem complicant les coses per a ells si s'afegix determinat material específic.
live-manual es publica sota la llicència GNU GPL. Això té una sèrie d'implicacions que s'apliquen a la distribució dels materials (de qualsevol tipus, incloent-hi gràfics o logotips amb drets d'autor) que es publica amb ell.
- Pluja d'idees!. Es necessari organitzar les idees primer en una seqüència lògica d'esdeveniments.
- Quan d'alguna manera ja s'han organitzat aquestes idees en la ment, escriure un primer esborrany.
- Revisar la gramàtica, la sintaxi i l'ortografia. Tenir en compte que els noms propis de les versions, com ara jessie o sid, no s'han d'escriure en majúscula quan es refereixen als noms en clau. Per tal de comprovar l'ortografia es pot executar el target "spell". És a dir, make spell
- Millorar les frases i refer qualsevol part si és necessari.
Utilitzar el sistema de numeració convencional dels capítols i subtítols. Per exemple 1, 1.1, 1.1.1, 1.1.2 ... 1.2, 1.2.1, 1.2.2 ... 2, 2.1 ... i així successivament. Veure marcat a continuació.
Si s'ha d'enumerar una sèrie de passos o etapes en la descripció, també es poden utilitzar els nombres ordinals: primer, segon, tercer ... o en primer lloc, llavors, després, per fi ... Alternativament, es poden utilitzar punts.
I per últim però no menys important, live-manual utilitza SiSU per processar els fitxers de text i produir múltiples formats. Es recomana fer una ullada al manual de SiSU per a familiaritzar-se amb el seu marcat, o bé escriure:
$ sisu --help markup
Aquests són alguns exemples de marcat que poden ser útils:
- Per a l'èmfasi/negreta:
*{foo}* o !{foo}!
produeixen: foo o foo. S'usen per emfatitzar certes paraules clau.
- Per a la cursiva:
/{foo}/
produeix: foo. S'usa, per exemple, per als noms dels paquets Debian.
- Per a monospace:
#{foo}#
produeix: foo. S'usa per exemple, per als noms de les ordres. I també per ressaltar algunes paraules clau o coses com les rutes.
- Per a blocs de codi:
code{
$ foo
# bar
}code
produeix:
$ foo
# bar
S'utilitza code{ per a obrir i }code per a tancar els blocs. És important recordar deixar un espai al principi de cada línia de codi.
Aquesta secció s'ocupa d'algunes consideracions generals a tenir en compte a l'hora de traduir el contingut de live-manual.
Com a recomanació general, els traductors haurien d'haver llegit i entès les regles de traducció que s'apliquen als seus llenguatges específics. En general, els grups de traductors i les llistes de correu proporcionen informació sobre com produir traduccions que compleixin amb els estàndards de qualitat de Debian.
Nota: Els traductors també han de llegir Contribuir a aquest document. En particular, la secció Traducció
El paper del traductor és transmetre el més fidelment possible el significat de les paraules, oracions, paràgrafs i textos de com van ser escrits pels autors originals al seu idioma.
Per tant, aquests, s'han d'abstenir d'afegir comentaris personals o informacions addicionals pel seu compte. Si es vol afegir un comentari per als traductors que treballen en els mateixos documents, es poden deixar a l'espai reservat per a això. És a dir, la capçalera de les cadenes dels fitxers po precedits pel signe #. La majoria dels programes gràfics de traducció poden manejar aquest tipus de comentaris automàticament.
És perfectament acceptable però, incloure una paraula o una expressió entre parèntesi en el text traduït si, i només si, aixó fa que el significat d'una paraula o expressió difícil sigui més clara per al lector. Dins dels parèntesis, el traductor ha de posar de manifest que l'addició és seva utilitzant l'abreviatura "NT" o "Nota del traductor".
Els documents escrits en anglès fan un gran ús de la forma impersonal "you". En alguns altres idiomes que no comparteixen aquesta característica, això pot donar la falsa impressió que els textos originals s'adresen directament el lector quan en realitat n'ho fan. Els traductors han de ser conscients d'aquest fet i ho han de reflectir en el seu idioma amb la major precisió possible.
El perill dels "falsos amics" explicat anteriorment s'aplica especialment als traductors. Tornar a comprovar el significat dels falsos amics sospitosos en cas de dubte.
Els traductors que treballin inicialment amb els fitxers pot i posteriorment amb els fitxers po trobaràn moltes característiques de marcat en les cadenes. Es pot traduir el text, sempre que sigui traduïble, però és extremadament important que s'utilitzi exactament el mateix marcat que a la versió original en anglès.
Tot i que els blocs de codi són generalment intraduïbles, incloure'ls en la traducció és l'única manera de conseguir una traducció completa al 100%. I encara que això signifiqui més feina al principi, ja que pot requerir la intervenció dels traductors s'hi ha canvis en el codi, és la millor manera, a la llarga, per identificar el que s'ha traduït i el que no al comprovar la integritat dels fitxers .po.
Els texts traduïts han de tenir exactament els mateixos salts de línia que els texts originals. Aneu amb compte de pressionar la tecla "Enter" o escriure \n si apareix als fitxers originals. Aquests salts de línies apareixen sovint, per exemple, en els blocs de codi.
No confondre's, això no vol dir que el text traduït hagi de tenir la mateixa longitud que la versió en anglès. Aixó és gairebé impossible.
Els traductors no han de traduir mai:
- Els noms en clau de les versions (que han de ser escrits en minúscules)
- Els noms dels programes
- Les ordres que es posen com a exemples
- Les metadades (apareixen sovint entre dos punts :metadata:)
- Els enllaços
- Les rutes